…jo, l’assassina…

Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.

M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.

I miro,
aquest mar des d’aquí estant.

El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.

I miro, i em sento
jo, l’assassina.

I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.

Som, nosaltres, ells.

M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.

– Agafa’m de la mà –

Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.

La mà que sura
per sempre més.

Som, nosaltres, els assassins.

…el teu nom..

El teu nom és un manifest.
De vegades, bado.
Plou i el baf esborrona la platja al darrera.

Bado i el dit vagareja.
Gargoteja errant les corbes del teu nom.
Una darrera l’altra.
Albiro entre aquesta nitidesa breu les onades que m’ofeguen.
Anant i venint.

El teu record és un manifest.

…tots aquests capvespres…

…que han passat i passaran tancats. Tots i cadascun d’aquests homes i aquestes dones.

XIX
Quan a la nit acluco el pensament
als ulls, travessen el meu cor
imatges esborrades de la teva cara
i del teu cos, i bruscament són somnis
que fugen com fuig l’aigua de la mà.

Eudald Puig

…nit…

La dolor.

De nit
Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
Vés i arriba’t a les palpentes a la cuina
i a poc a poc
il·lumina-la amb la llum de la nevera:
mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

Manuel Forcano
Del llibre De nit

…#21D…

Avui més que mai penso en aquestes paraules de la Maria Mercè Marçal: “Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt.”

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:

sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)