El teu nom és un manifest.
De vegades, bado.
Plou i el baf esborrona la platja al darrera.
Bado i el dit vagareja.
Gargoteja errant les corbes del teu nom.
Una darrera l’altra.
Albiro entre aquesta nitidesa breu les onades que m’ofeguen.
Anant i venint.
El teu record és un manifest.
…que han passat i passaran tancats. Tots i cadascun d’aquests homes i aquestes dones.
XIX
Quan a la nit acluco el pensament
als ulls, travessen el meu cor
imatges esborrades de la teva cara
i del teu cos, i bruscament són somnis
que fugen com fuig l’aigua de la mà.
Eudald Puig
La dolor.
De nit
Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
Vés i arriba’t a les palpentes a la cuina
i a poc a poc
il·lumina-la amb la llum de la nevera:
mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.
Manuel Forcano
Del llibre De nit
Avui més que mai penso en aquestes paraules de la Maria Mercè Marçal: “Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt.”
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.
Maria Mercè Marçal
Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)
Pel carrer, de la mà amb els meus fills, sempre em ve al cap en aquest poema.
Dona’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit