…mpg…

4 anys.
En el desig cicatritzat i en l’ombra

*
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
viva
entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
com la llana més flonja,
com un guant
que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria Mercè Marçal
Terra de Mai

In memoriam.

In memoriam.

El amor está en lo que tendemos…

El amor está en lo que tendemos
(puentes, palabras ).

El amor está en todo lo que izamos
(risas, banderas).

Y en lo que combatimos
(noche, vacío)
por verdadero amor.

El amor está en cuanto levantamos
(torres, promesas).

En cuanto recogemos y sembramos
(hijos, futuro).

Y en las ruinas de lo que abatimos
(desposesión, mentira)
por verdadero amor.

Jose Àngel Valente de “Breve son” (1968)

…ser mare bis…

Hi ha una solitud en el ser mare que no es pot explicar de cap manera.
Un horitzó blanc i infinit.
Cap mà se t’adreça i la pols et menja els llavis.
És esfereïdor quan veus que l’única mà que s’atansa és la teva.
Que la mà que t’espera et mira amb els teus ulls.
Que ho esperen tot.
Quina por tenir por de fer miques aquesta esperança.

…ser mare…

Trobo a faltar els dies quan matinava només pel plaer de veure sortir el sol darrera el vidre de les finestres.
Tocar la fredor del vidre amb el nas i sentir l’olor de llenya de la llar de foc dels veïns.
Trobo a faltar entrar a casa i aturar-me un moment de silenci a contemplar la pols filtrada pels raigs de sol de tardor.
Trobo a faltar caminar pel carrer sense rumb, només pel plaer de caminar.
Trobo a faltar badar mentre miro el paisatge borrós i canto una cançó que vaig aprendre anys enrere.
A vegades, em trobo a faltar a mi mateixa abans de ser mare.

…tardor…

Plou.

MENTRE TU DORMS

A la Joana

En la plaça sotmesa per la pluja,
miro l’alta finestra il·luminada
que no vull perdre mai: no vull rendir-me
a la condemna de la vida.
Aquest ja no és ni un lloc de la ciutat,
ningú no seu als bancs: damunt la sorra
s’hi fan tolls que emmirallen
el rètol lluminós de l’hospital.
De tard en tard les portes automàtiques
de vidre il·luminades pel vestíbul
s’obren per a que passi
una fosca figura rutinària.
Unes crosses travessen el carrer,
invisibles s’acosten a un dels cotxes,
el nostre, que ens durà sota la pluja
cap al silenciós dolor futur.
La teva calidesa ha estat efímera.
Trista felicitat d’aquesta calma
mentre recordo quan tu i jo teníem
uns matins que ens guardaven les mirades.
Em feia tanta por deixar-te sola.
Per dèbil i petita que la llum
sigui en la fosca, aquest és el consol:
ja no hi haurà més desempar que el meu.

Joan Margarit. Joana.
Barcelona, tardor del 2000