…#21D…

Avui més que mai penso en aquestes paraules de la Maria Mercè Marçal: “Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt.”

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:

sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)

…de la mà …

Pel carrer, de la mà amb els meus fills, sempre em ve al cap en aquest poema.

Dona’m la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

…MMM…

Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se’m revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec: sóc l’altra.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Desglaç.

…mpg…

4 anys.
En el desig cicatritzat i en l’ombra

*
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
viva
entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
com la llana més flonja,
com un guant
que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria Mercè Marçal
Terra de Mai

In memoriam.

In memoriam.

El amor está en lo que tendemos…

El amor está en lo que tendemos
(puentes, palabras ).

El amor está en todo lo que izamos
(risas, banderas).

Y en lo que combatimos
(noche, vacío)
por verdadero amor.

El amor está en cuanto levantamos
(torres, promesas).

En cuanto recogemos y sembramos
(hijos, futuro).

Y en las ruinas de lo que abatimos
(desposesión, mentira)
por verdadero amor.

Jose Àngel Valente de “Breve son” (1968)