…el deure i la bellesa…

L’altra dia vaig trobar uns versos en un board de Pinterest d’una poeta americana que no coneixia, l’ Ellen Sturgis Hooper. I, com passa sempre quan comences a navegar, vaig descobrir el Transcendental Club, que no coneixia.

Els versos eren els dos primers d’aquest poema:

I slept, and dreamed that life was Beauty;
I woke, and found that life was Duty.

Was thy dream then a shadowy lie?
Toil on, sad heart, courageously,
And thou shalt find thy dream to be
A noonday light and truth to thee.

The Dial (July 1840)
Ellen Sturgis Hooper

F.G.L.

In memoriam.

MEMENTO

(Caña y Soleá de Triana)

Cuando yo me muera,
enterradme con mi guitarra
bajo la arena.

Cuando yo me muera,
entre los naranjos
y la hierbabuena.

Cuando yo me muera,
enterradme si queréis
en una veleta.

¡Cuando yo me muera!

Federico García Lorca
Fuente Vaqueros, Granada, 5 de junio de 1898 – entre Víznar y Alfacar, Granada, 18 de agosto de 1936.
Assassinat pels feixistes.

…bàrbars…

…Kavafis. Molt adient.

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Konstantinos P. Kavafis
versió catalana per Carles Riba

…companys…

…en els últims mesos hem viscut, estem vivint i viurem en un món millor perquè hem passat de ser dos a ser tres.

En aquest viatge hem tingut uns companys meravellosos que ens han ajudat a entendre millor el món que ens esperava a tots plegats i que esperàvem setmana rera setmana amb il·lusió, esperança i també, cal dir-ho, por. Per entendre l’amor amb majúscules que havia de venir.

Hem compartit dubtes, inquietuds, somriures, curiositat i sobre tot l’alegria immensa de cada naixement.

Aquest …dilluns… és per tot vosaltres, perquè he pensat en vosaltres aquest dia de Nadal, el primer dia de Nadal de les nostres filles i fills. He recordat cada classe, cada moment, cada panxa, cada relat, cada rostre mentre veia els llums de la carretera passar ja de nit.
Bon Nadal!

L’AMOR

T’estimo tan tan endins
que no tinc por de la por
ni dels límits o els confins
més desconeguts del jo.

Dolors Miquel

…divendres sant…

…tot tancat i barrat, només passejar, més enllà del dia sant.

“ALL SHALL BE WELL…”
JULIANA DE NORWICH, Book of revelations, xiii, 1373

Des del portal de casa,
encara puc veure
com enfila el carrer el pare.
A dins, una mare, abans,
molt abans de ser una malalta.
Al plat, per exemple, un bacallà
amb carxofes, ou dur i panses:
podria ser un divendres de Pasqua.
Tot d’una, sona un esbart de gosses:
el metall al pedrís, de l’home
en deixar la llet per a la casa.

En les imatges, tot encara és possible,
i en l’olor i fins i tot
en un invisible tacte.
Miro el llibre obert
i vull creure més que mai
en l’anacoreta de l’Edat Mitjana:
“Tot anirà bé, tota mena de cosa
anirà bé.”
Com fer-se pas, però,
entre tants records,
tanta presència absent,
tanta, tan quotidiana recança?

Marta Pessarrodona