…cansament…

Del moment on mires la pantalla fixament,
perdre la consciència
el món de vista
a través d’ulls vidriosos
aquest moment que podria durar infinit
la música a les oïdes
no hi ha res més
que aquest rebregar de guitarra acústica
i aquesta imatge esborronada de vidre darrera la pluja.

…el decensís…

…m’agrada aquest poema, tot i no tenir gaire a veure amb el desencís, potser per això mateix, de fet.
És difícil aprendre a gestionar aquest sentiment, perquè el que sí he aprés és que se n’ha d’aprendre. O assumir-lo, també.

que més talla

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Al trosset de vidre que més talla
hi escriuen poemes els poetes.

Ronny Someck, Trosset de vidre.

…pluja…

…tot el cap de setmana que plou i no sembla que avui hagi de ser diferent.

TEMPESTA

Tota la nit va ploure
com negre enyor d’un somni,
i la pluja a les teules
era com una música
ja escoltada a la infància.
Canaleres amb molsa
conduïen l’aiguat
a la canal del ràfec
que, amb veu fosca i profunda,
rajava a la cisterna.
Un rítmic degotall
feia el solo a les fosques.
Els dos us abraçàveu,
tan joves, quan un llamp
feia entrar la claror
fins al fons de la cambra.

Joan Margarit

…goytisolo..

…no és ni molt menys uns dels meus poetes preferits, però aquest sí que podria ser un dels meus poemes preferits. El posaria de color gris. Com dels anys 70.

Una historia de amor:

Se amaban. Era el tiempo
de las primeras lluvias de verano
y se amaban. Los días
fueron como una larga cinta blanca
que rodeara sus cuerpos enlazados.

Pasó un año tal vez
y luego tres o siete todavía
ellos se amaban muy directamente
buscándoles en la sombra de los parques
en los lechos furtivos.

No hablaban casi nunca. Ella decía
que la esperaban que tenía miedo
y él trabajaba en la oficina
y miraba el reloj esperando la hora
de volver a su lado nuevamente.

Eran distintos y se amaban. Él
estaba casado con una rubia idiota
y ella tenía cuatro hijos
y un marido metódico y alegre
que nunca la entendió.

Se amaban en silencio
como cumpliendo un gran deber.
Sus vidas eran diferentes pero
algo muy fuerte les unía algo
que quedaba cumplido en sus abrazos.

José Agustín Goytisolo
De Algo sucede (1968)