…goytisolo..

…no és ni molt menys uns dels meus poetes preferits, però aquest sí que podria ser un dels meus poemes preferits. El posaria de color gris. Com dels anys 70.

Una historia de amor:

Se amaban. Era el tiempo
de las primeras lluvias de verano
y se amaban. Los días
fueron como una larga cinta blanca
que rodeara sus cuerpos enlazados.

Pasó un año tal vez
y luego tres o siete todavía
ellos se amaban muy directamente
buscándoles en la sombra de los parques
en los lechos furtivos.

No hablaban casi nunca. Ella decía
que la esperaban que tenía miedo
y él trabajaba en la oficina
y miraba el reloj esperando la hora
de volver a su lado nuevamente.

Eran distintos y se amaban. Él
estaba casado con una rubia idiota
y ella tenía cuatro hijos
y un marido metódico y alegre
que nunca la entendió.

Se amaban en silencio
como cumpliendo un gran deber.
Sus vidas eran diferentes pero
algo muy fuerte les unía algo
que quedaba cumplido en sus abrazos.

José Agustín Goytisolo
De Algo sucede (1968)

…tot açò que ja no pot ser…

…estic revisant documents que vaig escriure fa deu anys. I descobreixo que vaig guardar una còpia d’aquest poema d’en Vicent Andrés Estellés en un racó del disc dur. Menys mal que encara no he fet format C:

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t’acariciaria els muscles,
t’agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l’engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d’escriure’l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T’estimaria, t’adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m’emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t’estime! Em destrosses,
t’acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l’amor que jo sent per tu,
tan adorable! T’imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil•lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l’espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col•legia-la,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t’estrenyc, potser, la mà,
t’evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d’un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l’obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t’he conegut,
jo no volia conèixer-te…
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d’amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d’algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l’aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d’amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d’amor per tu.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

…ja sé que és una obvietat dir-ho, però necessito fer-ho, si pugués cridar-ho fins a l’afonia: que gran és Juan Gelmán, que inabarcable la seva poesia.

Com es pot escriure així sent només un ésser humà.

Lluvia

hoy llueve mucho, mucho,
y pareciera que están lavando el mundo
mi vecino de al lado mira la lluvia
y piensa escribir una carta de amor/
una carta a la mujer que vive con él
y le cocina y le lava la ropa y hace el amor con él
y se parece a su sombra/
mi vecino nunca le dice palabras de amor a la
mujer/
entra a la casa por la ventana y no por la puerta/
por una puerta se entra a muchos sitios/
al trabajo, al cuartel, a la cárcel,
a todos los edificios del mundo/ pero no al mundo/
ni a una mujer/ni al alma/
es decir/a ese cajón o nave o lluvia que llamamos así/
como hoy/que llueve mucho/
y me cuesta escribir la palabra amor/
porque el amor es una cosa y la palabra amor es otra cosa/
y sólo el alma sabe dónde las dos se encuentran/
y cuándo/y cómo/
pero el alma qué puede explicar/
por eso mi vecino tiene tormentas en la boca/
palabras que naufragan/
palabras que no saben que hay sol porque nacen y
mueren la misma noche en que amó/
y dejan cartas en el pensamiento que él nunca
escribirá/
como el silencio que hay entre dos rosas/
o como yo/que escribo palabras para volver
a mi vecino que mira la lluvia/
a la lluvia/
a mi corazón desterrado/

Juan Gelmán

…verd…

…aquest poema és un dels que més he llegit. Em recorda coses que em passaven pel cap quan era petita i quan miro la meva filla em pregunto: li passaran a ella pel cap aquests pensaments? quins seran? Tot per fer i per descobrir.

Verd insondable

Recordes quan d’infants ens preguntàvem
si el verd que jo veia era el verd que tu veies,
o tots dos n’hi dèiem verd però mai no sabríem
si, més enllà del nom, en compartíem l’essència?
Ara, després de tant temps,
hem descobert entre nosaltres
un reguitzell de besos afamats, trapelles,
tots verds. I em pregunto si tu hi veus
caniques verdes per jugar tothora
i jo caramels de color verd
per deixar que se’m fonguin a la boca.
També em pregunto si mai t’ho preguntes
i si el verd de la teva pregunta és el meu verd.

Cèlia Sànchez-Mústich