…ja sé que és una obvietat dir-ho, però necessito fer-ho, si pugués cridar-ho fins a l’afonia: que gran és Juan Gelmán, que inabarcable la seva poesia.

Com es pot escriure així sent només un ésser humà.

Lluvia

hoy llueve mucho, mucho,
y pareciera que están lavando el mundo
mi vecino de al lado mira la lluvia
y piensa escribir una carta de amor/
una carta a la mujer que vive con él
y le cocina y le lava la ropa y hace el amor con él
y se parece a su sombra/
mi vecino nunca le dice palabras de amor a la
mujer/
entra a la casa por la ventana y no por la puerta/
por una puerta se entra a muchos sitios/
al trabajo, al cuartel, a la cárcel,
a todos los edificios del mundo/ pero no al mundo/
ni a una mujer/ni al alma/
es decir/a ese cajón o nave o lluvia que llamamos así/
como hoy/que llueve mucho/
y me cuesta escribir la palabra amor/
porque el amor es una cosa y la palabra amor es otra cosa/
y sólo el alma sabe dónde las dos se encuentran/
y cuándo/y cómo/
pero el alma qué puede explicar/
por eso mi vecino tiene tormentas en la boca/
palabras que naufragan/
palabras que no saben que hay sol porque nacen y
mueren la misma noche en que amó/
y dejan cartas en el pensamiento que él nunca
escribirá/
como el silencio que hay entre dos rosas/
o como yo/que escribo palabras para volver
a mi vecino que mira la lluvia/
a la lluvia/
a mi corazón desterrado/

Juan Gelmán

…verd…

…aquest poema és un dels que més he llegit. Em recorda coses que em passaven pel cap quan era petita i quan miro la meva filla em pregunto: li passaran a ella pel cap aquests pensaments? quins seran? Tot per fer i per descobrir.

Verd insondable

Recordes quan d’infants ens preguntàvem
si el verd que jo veia era el verd que tu veies,
o tots dos n’hi dèiem verd però mai no sabríem
si, més enllà del nom, en compartíem l’essència?
Ara, després de tant temps,
hem descobert entre nosaltres
un reguitzell de besos afamats, trapelles,
tots verds. I em pregunto si tu hi veus
caniques verdes per jugar tothora
i jo caramels de color verd
per deixar que se’m fonguin a la boca.
També em pregunto si mai t’ho preguntes
i si el verd de la teva pregunta és el meu verd.

Cèlia Sànchez-Mústich

…maternitat…

L’altre dia parlàvem de com ha canviat el ser dona i mare d’uns anys ençà. I de què poc s’havien adaptat a aquest canvi alguns estaments de la societat i com es feia de difícil tot plegat. Perquè clar, portem anys intentant definir la nostra identitat i és dur desprendre’s de la màscara anterior.

MATERNITAT

Esperant.
Esperant que vinga la mare.
Esperant.
Esperant que escolten. Esperant.
Esperant la nina que prometeren.
Esperant.
Esperant parar taula. Esperant.
Esperant que el pare acabe de mirar el futbol.
Esperant.
Esperant que cresquen els pits.
Esperant.
Esperant brodar l’aixovar pulcríssim.
Esperant.
Esperant l’orgasme. Esperant.
Esperant fer el sopar
per quan l’home torne. Esperant.
Esperant tenir el fill.
Esperant.
Esperant que el fill cresca.
Esperant.
Esperant el metge. Esperant.
Esperant veure Déu.
Esperant.
El rector ho assegurava. Esperant.
Esperant.
Almenys ser pols. Esperant.

Marc Granell

…com plou…

…darrera els vidre no para de rajar aigua per tot. A casa notem l’escalforeta de la tardor. La primera tardor de la vida de la Muriel. Ella menja i dorm i somriu i plora i aixeca el cap ben alt bocaterrosa. I jo no me la puc deixar de mirar. I penso en ella i en el poema d’avui per a ella.

L’altre dia parlava amb el seu pare de com és d’excel·lent i diferent en Manuel Forcano. Em costa adjectivar poetes que m’estimo perquè sé que mai trobaré les paraules que expressin el que sento quan els llegeixo. I amb Forcano em quedaré sempre curta.

Amb cada cosa

Després del temporal i el gris fosc de la finestra,
surt i fes que el cor et bategui
d’acord amb cada cosa.

Amb l’arbre sol
enmig del prat. Amb les runes d’un niu
entre branques esbucades. Amb el camí que fas,
les mans arrugades al fons
de les butxaques.

Que et sigui igual
si el mar ara a l’hivern es menja brutalment la platja:
les boies suraran.

I imagina
que respires l’aire volat per un ocell
tot just escapat d’un gabió.

Manuel Forcano, de Com un persa.

…verrà la morte…

Avui mirant tots els llibres de poesia de les lleixes de casa, he trobat el meu poema preferit de Cesare Pavese del llibre Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Gràcies a la mania que tinc de datar tots els llibres sé que me’l vaig comprar el 5 de gener de 1994, tenia 18 anys, ara en tinc el doble i em continuo emocionant cada vegada que llegeixo aquest poema. I com el poema, espero recordar aquest moment durant els propers 18 anys de la meva vida i els que vinguin després.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

Cesare Pavese

No us perdeu la interpretació de Vittorio Gassman.