…jo, l’assassina…

Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.

M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.

I miro,
aquest mar des d’aquí estant.

El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.

I miro, i em sento
jo, l’assassina.

I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.

Som, nosaltres, ells.

M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.

– Agafa’m de la mà –

Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.

La mà que sura
per sempre més.

Som, nosaltres, els assassins.

…dels llibres…

Guspira

És aquest el desamor dels llibres.
El desert en els ulls de les dones grans.
La lluita per no perdre la pèrdua.

És aquest el desamor de la vida.
Mires al centre, un cadàver de guspira.
Encara em veig adolescent.
Un cor sencer, com mai tornarà a ser.

MG

…verrà la morte…

Avui mirant tots els llibres de poesia de les lleixes de casa, he trobat el meu poema preferit de Cesare Pavese del llibre Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Gràcies a la mania que tinc de datar tots els llibres sé que me’l vaig comprar el 5 de gener de 1994, tenia 18 anys, ara en tinc el doble i em continuo emocionant cada vegada que llegeixo aquest poema. I com el poema, espero recordar aquest moment durant els propers 18 anys de la meva vida i els que vinguin després.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

Cesare Pavese

No us perdeu la interpretació de Vittorio Gassman.

…divendres sant…

…tot tancat i barrat, només passejar, més enllà del dia sant.

“ALL SHALL BE WELL…”
JULIANA DE NORWICH, Book of revelations, xiii, 1373

Des del portal de casa,
encara puc veure
com enfila el carrer el pare.
A dins, una mare, abans,
molt abans de ser una malalta.
Al plat, per exemple, un bacallà
amb carxofes, ou dur i panses:
podria ser un divendres de Pasqua.
Tot d’una, sona un esbart de gosses:
el metall al pedrís, de l’home
en deixar la llet per a la casa.

En les imatges, tot encara és possible,
i en l’olor i fins i tot
en un invisible tacte.
Miro el llibre obert
i vull creure més que mai
en l’anacoreta de l’Edat Mitjana:
“Tot anirà bé, tota mena de cosa
anirà bé.”
Com fer-se pas, però,
entre tants records,
tanta presència absent,
tanta, tan quotidiana recança?

Marta Pessarrodona