…pessoa…

…la veritat que mai havia llegit a Fernando Pessoa. No he tingut mai a les mans un llibre seu, no sé gaire de la seva vida ni de la seva obra. Em vaig trobar amb ell fa uns dies per casualitat i ja no l’he pogut oblidar. Avui l’he buscat. I crec que avui serà el primer dia d’una llarga relació amb el poeta lisboeta.

Tenho tanto sentimento

Tenho tanto sentimento
Que é freqüente persuadir-me
De que sou sentimental,
Mas reconheço, ao medir-me,
Que tudo isso é pensamento,
Que não senti afinal.

Temos, todos que vivemos,
Uma vida que é vivida
E outra vida que é pensada,
E a única vida que temos
É essa que é dividida
Entre a verdadeira e a errada.

Qual porém é a verdadeira
E qual errada, ninguém
Nos saberá explicar;
E vivemos de maneira
Que a vida que a gente tem
É a que tem que pensar.

Fernando Pessoa

Tengo tanto sentimiento

Tengo tanto sentimiento
Que es frecuente persuadirme
De que soy sentimental,
Pero reconozco, al medirme,
Que todo eso es pensamiento,
Que no sentí al final.

Tenemos, todos los que vivimos,
Una vida que es vivida
Y otra vida que es pensada,
Y la única vida que tenemos
Es esa que es dividida
Entre la verdadera y la errada.

Cual incluso es la verdadera
Y cual errada, nadie
Nos sabrá explicar;
Y vivimos de manera
Que la vida que la gente tiene
Es la que tiene que pensar.

Fernando Pessoa

…a la nit…

…a vegades tinc el convenciment que els poemes em troben a mi i no jo a ells.

CANCIÓN PARA FRANQUEAR LA SOMBRA

Un día nos veremos
al otro lado de la sombra del sueño.
Vendrán a ti mis ojos y mis manos
y estarás y estaremos
como si siempre hubiéramos estado
al otro lado de la sombra del sueño.

José Ángel Valente

…solitude…

L’altre dia, una noia que mai va ser amiga meva, i que ara se’n diu gràcies a un Facebook mentider, va publicar l’altra meitat d’aquest poema de Rosa Leveroni:

Jo porto dintre meu…

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Rosa Leveroni

L’altra meitat es canta en francès i amb veu trista, com a bona oda a la Solitud, per suposat!

…com plou…

…avui que és primavera i és tardor alhora. Mentre escolto Underwear, la pluja cau darrera els vidres barrejada amb un color verd de Plastidecor i “how the hell did you get here” i Miquel Bauçà al cap:

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l’esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s’aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor,
brufada d’esperit.

Miquel Bauçà
Del llibre Una bella història (1962)

…pinochet…

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda

Mario Benedetti