avui el …dilluns… fa una mica de -dimarts- i li dedica aquest poema al germà de la mercè, qui ha perdut un amic pels trets d’una pistola i per la manca d’unes manilles:
Ni tots els dits de les mans
em basten per sargir la teva pena,
allargada com els fils que s’escolen
entre les meves mans i el buit dels seus dits.
mercè guillén
:* endika
és el que té que arribi l’estiu de sobte:
L’ARRIBADA
Cremàrem les naus. Totes.
També aquella
plena de lluna i gessamí.
La platja era gran, quasi blanca.
N’érem tants, però, que no podíem
moure ni un peu.
Callàrem.
Algú ens digué
amb veu molt dolça
que el mar era el cadàver.
Immòbils,
dempeus,
vam aprendre
a morir-nos les paraules una a una.
A poc a poc
tancàrem la mirada.
Quant de temps ha passat, no ho recorde.
De tant en tant
aquella veu tan dolça
ens fa saber-nos perfectes i feliços.
Marc GRANELL, de Fira desolada
te’l dedico, malenca
…avui 20 de maig s’inicia la 8a. Setmana de la poesia de Barcelona, jornades que jo penso gaudir de dalt a baix. L’any passat ja vaig fer de les meves amb una
amigueta, la culminació va ser l’acte de cloenda al Palau de la Música amb Josep Palau i Fabre i Joan Margarit en directe, apart del reclam publicitari que suposava Patti Smith, clar!
Aquest any està dedicada a Martí i Pol, Pablo Neruda, Vázquez Montalbán, Joan Vinyoli i Dalí, així que no ens acabarem pas el programa proposat pel Departament de Cultura de Barcelona.
Evidentment, ja tinc les entrades per la cloenda, el Festival de Poesia, d’aquest any, el 26 de maig, queda menys d’una setmaneta!
Per celebrar-ho, una excentricitat:
SUMMER
In rows along the roadside, the grapevines
lead as far as the cemetery wall.
The grapes ripen under the sun,
at the foot of cypresses from another daybreak.
We die little by little, while we attain
virtue and wisdom, feeling the summer
heat fall upon the vineyards.
We die without reaching fulfilment,
slightly rewarded for our dreams.
Joan Margarit
Translated by D. Sam Abrams
Five Poets, Institute of North American Studies, Barcelona, 1988
De vegades, és ben cert que el món és ple d’ignorància i males persones, males perquè creuen que la ignorància és una manera de viure…i males també perquè a mi m’afecta bastant…
…és el cervell, la ment vaja, qui decideix quina és la diferència entre estar content o ser feliç? depén només de la més pura racionalitat? dubto sempre d’allò que decidim desde la lògica més radical, perquè a la racionalitat se li sumen altres factors, vulguis o no vulguis, com l’emocionalitat. Un article llegit de bon matí em fa recordar que el racó més blau només el puc mirar amb la meva esponjosa emocionalitat:
últimament no paro de descobrir notçicies del meu tema preferit :) el cervell i el seu funcionament. De fet, ja té categoria pròpia perquè se la mereix!
avui:
La zona del cervell encarregada del raonament és l’última de madurar
i aquest procés té un fi, o acaba quan nosaltres desapareixem?
atenció a les fotos, increible podre gairebé tocar el procés mental, uf!