…això mateix. Injust és el cervell i l’ànima, que ja no sé qui és qui, i recupero uns versos gairebé nous d’un poeta parcialment desconegut:

De sobte, sense senyals al cel ni tremolors de terra,
Ella apareix,
Negra. Ben afilada.
Sempre el mateix regust a la boca,
L’oloro anticipadament, com el frec de la serp entre les fulles,
Fins que noto el verí destilant-se al cervell,
Constant, cruel, irracionalment obtús.

Ni la força dels ulls tancats,
Ni la certesa de la falsetat,
Ni la calma dels núvols darrera el vidre,
Res l’atura en el seu camí cap a la meva infelicitat.

Miro endavant i vull tornar enrera,
Repasso patrons i conductes,
Tot em duu a la racionalitat,
Però no és fácil de vèncer,
S’amaga per enganyar-me,
Per fer-me creure en la victòria,
Però batalla rera batalla,
Vaig sobrevivint a les batzegades.