…no oblidem que és l’any d’Ovidi Montllor, quin tantes canços i poemes va fer volar pels aires amb olors de primavera, de tarongers i de fusta de guitarra sincera:
A la sortida del sol
A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.
Ovidi Montllor