…aquesta nit ha mort un Eduardo Haro Tecglen, un periodista, un “rojo”, un mestre del periodisme que cada dia em feia reflexionar des de la seva columna del País. Un comiat aquí.
Sempre estaràs en la meva memòria.
ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d’ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.
Salvador Espriu
…un dilluns grec…per qui marxa uns dies de les meves nits…
“Regresa”
Regresa con frecuencia y tómame,
amada sensación: regresa y tómame.
Cuando despierte el recuerdo en mi cuerpo,
y el antiguo deseo me recorra la sangre,
cuando los labios y la piel recuerden
y sienta aquellas manos que aún me tocan,
regresa con frecuencia, y tómame en la noche
cuando los labios y la piel recuerden.
Constantino Cavafis
…amb Luís Cernuda, poeta de la generació del 27, estrenem avui categoria nova, ells…del 27. Després d’un temps de dubtes, he decidit que ells es podiem colar amb entitat pròpia entre els racons del …dilluns… Avui, ens posem de diumenge!
CONTIGO
¿Mi tierra?
Mi tierra eres tú.
¿Mi gente?
Mi gente eres tú.
El destierro y la muerte
para mi están adonde
no estés tú.
¿Y mi vida?
Dime, mi vida,
¿qué es, si no eres tú?
Luís Cernuda
…avui una primícia de divendres, un escrit inèdit d’una noia molt joveneta de nom Irina. Els versos m’han arribat gairebé volant, per la xarxa i per les mares, que saben les coses…espero de tot cor que el llegiu amb la mateixa intensitat amb la que està escrit:
MARINA
Morta, la tenia als meus braços; morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
No recordava res, tot m’era borrós, no podia pensar, només plorar i plorar.
La vaig veure per primera vegada al bar, era en una foto, a la cartera d’un amic.
La Marina, la meva estimada Marina.
Va venir una nit a veure’m, érem a l’habitació. A la teva habitació.
Aquella nit va ser una vetllada molt agradable que es va anar repetint cada vespre, fins que un dia va arribar xopa, ben xopa.
Duia els cabells recollits amb una pinça blanca, la pell serena feia endolcir el seu rostre. La brusa, mal cordada, a conjunt amb la faldilla de vellut. Duia les sabates de color malva…
No podia amagar que havia corregut: li faltava l’alè.
D’aquells llavis que tantes vegades havia besat en van sortir tres paraules que em van trencar el cor:
– Em sap greu.
Aleshores sí que vaig plorar. I ella també. Em va abraçar i vam plorar plegats.
La poca llum que penetrava a través de les cortines rosades va ser suficient per percebre en detall l’escena del dormitori.
Penosa.
Ella estirada al llit, pàl•lida. Ja no duia els cabells recollits, els tenia despentinats i viscosos. Els llençols tacats de sang, i jo, al seu costat, amb la navalla a la mà.
Morta, la tenia als meus braços: morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
Ara t’escric aquesta carta perquè sàpigues per què la vaig matar.
S’ho mereixia. No m’havia estimat, no m’havia estat fidel, i en el seu record no quedava sinó una espessa boira del nostre temps plegats.
Sí, et sap molt de greu no tenir una família com la dels altres, però, pensa que cadascú ha d’afrontar la vida tal com li ve. La vida és així, fill.
:))
…sempre dius que allò que ens envolta és teu, com també és meu…i ara els versos, que no són ni teus ni meus sinó d’aquells que els llegeixen, m’acompanyen en aquest moment en què et trobo tant a faltar, mein kleines Tierchen,
PATRIMONI
El verd del vent entre les fulles,
l’ombra de l’hora a la paret,
el gest que fa mentre es despulla
i l’aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.
Jaume Subirana