…de Miquel Àngel Riera, mai havia parlat d’aquest poeta. La primera vegada que vaig llegir aquest poema, vaig voler llegir-los tots i amb el meu millor amic, vam anar a buscar-lo a la Central, abans de ser reformada. El meu amic va trobar el petit llibre als estants del pis de dalt, com un tresor amagat en una illa i ell amb un mapa imaginari en una mà i en l’altra el trofeu de Nai em va mirar dient: Ja el tenim!!!!!!!!! Són aquells moments que comparteixis i gaudeixes amb les persones que estimes des de dins.

[I]

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar l’humiliació del vòmit
d’esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta’teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T’estim, però me’n fot. Visc a l’espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Miquel Àngel Riera