…cafès…

…cafès…

ahir llegint el primer poema d’un llibre d’un poeta que recomano des d’aquí i des d’on faci falta ;), Manuel Forcano, i en concret era Corint, del qual ja havia deixat anar algun setembre, se’m va acudir un joc.
¿Quants poemes deuen tenir com a protagonista central, colateral, horitzontal o vertical un cafè? ¿quants versos oloren a cafè i desencís, a capuccino i petons apassionats, a espresso i solitud?¿en quantes ciutats existeixen cafès que sembla que fossin construits només per viure en el màxim esplendor i troben el sentit de la seva vida entre versos, siguin en alemany, anglès, francès, català, rus?…Així que m’agradaria que el …dilluns… rebés poemes de cafès d’arreu del món i d’aquesta nostra petita pàtria ;)

El dilluns es compromet a arremangar-se i quan en tingui uns quants fer un petit collage en moviments amb aquests poemes i les fotografies d’aquests cafès (que també podeu enviar o bé ja s’espavilarà el …dilluns… que és un dia de la setmana amb recursos)

Per començar, inauguro el primer de la secció cafès

Cafè Laie

L’hivern són les paraules que em dius
sense cap fulla. I el fred de no saber
què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,
el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons
de les tasses ja begudes.
I vindrà l’àdeu
com el foc que dorm al cap d’un misto.

Manuel Forcano, de Corint

Leave a Reply

Your email address will not be published.