…tardor…

Plou.

MENTRE TU DORMS

A la Joana

En la plaça sotmesa per la pluja,
miro l’alta finestra il·luminada
que no vull perdre mai: no vull rendir-me
a la condemna de la vida.
Aquest ja no és ni un lloc de la ciutat,
ningú no seu als bancs: damunt la sorra
s’hi fan tolls que emmirallen
el rètol lluminós de l’hospital.
De tard en tard les portes automàtiques
de vidre il·luminades pel vestíbul
s’obren per a que passi
una fosca figura rutinària.
Unes crosses travessen el carrer,
invisibles s’acosten a un dels cotxes,
el nostre, que ens durà sota la pluja
cap al silenciós dolor futur.
La teva calidesa ha estat efímera.
Trista felicitat d’aquesta calma
mentre recordo quan tu i jo teníem
uns matins que ens guardaven les mirades.
Em feia tanta por deixar-te sola.
Per dèbil i petita que la llum
sigui en la fosca, aquest és el consol:
ja no hi haurà més desempar que el meu.

Joan Margarit. Joana.
Barcelona, tardor del 2000

Leave a Reply

Your email address will not be published.