…mpg…

4 anys.
En el desig cicatritzat i en l’ombra

*
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
viva
entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
com la llana més flonja,
com un guant
que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria Mercè Marçal
Terra de Mai

Leave a Reply

Your email address will not be published.