…dels llibres…

Guspira

És aquest el desamor dels llibres.
El desert en els ulls de les dones grans.
La lluita per no perdre la pèrdua.

És aquest el desamor de la vida.
Mires al centre, un cadàver de guspira.
Encara em veig adolescent.
Un cor sencer, com mai tornarà a ser.

MG

…una forma d’amor, la llibertat…

Quote

Margarit per passar el dijous. Fa molta falta.

La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
La llibertat

Joan Margarit

…MMM…

Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se’m revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec: sóc l’altra.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Desglaç.

…mpg…

4 anys.
En el desig cicatritzat i en l’ombra

*
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
viva
entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
com la llana més flonja,
com un guant
que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria Mercè Marçal
Terra de Mai