Em cauen les llàgrimes pel carrer.
Així estic.
Això soc.
Un manyoc.
Unes galtes fredes.
Sense abric.
Sense res.
Les llums com un carrer esvaït
d’aquarel·la maldestra.
Sota zero. Per fora. Per dins.
Em cauen les llàgrimes pel carrer.
Així estic.
Això soc.
No puc parar.
No puc més que esperar.
Quin canvi de plans.
L’amor.
Amagat a l’entrellat del metro,
Respirant tènuement, esperant.
A tres passes a la cua del cinema.
La teva emprenta sobre la seva a la barana d’aquell balcó.
Amagat a una mà que estreny un altre que no és la teva.
Esfilagarsant-se en la saliva d’un petó aliè.
A dues passes de la vora del meu cafè.
Perseguint-te en aquest mirada de reüll.
Amagat entre les volutes de l’eufòria de la maria.
Al sexe desenfrenat de l’èxtasi artificial.
A la buidor del després amb gust metàl·lic.
A una passa.
Respirant tènuement, esperant.
I tu, jo, fugint.
Enamorar-te de nou.
Dels cabells grisos i la piga amagada.
De les paraules transcrites i el somriure trapella.
El desig, de nou, benvingut.
T’he trobat a faltar.
La fam, la pulsió.
El desfici.
És aquest el desencís dels anys?
Els dits als llavis, els ulls vidriosos.
Prou que espero el mar a les palpentes.
L’estiu no arriba.
La sal i la sorra, aiguabarreig.
És aquest el desencís dels anys?
Esperar un estiu per veure-hi clar.
La matinada fresca al tacte dels llençols.
La matinada fragant.
El cotó i la humitat, aiguabarreig.
Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.
M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.
I miro,
aquest mar des d’aquí estant.
El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.
I miro, i em sento
jo, l’assassina.
I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.
Som, nosaltres, ells.
M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.
– Agafa’m de la mà –
Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.
La mà que sura
per sempre més.
Som, nosaltres, els assassins.