…ja tenim l’estiu aquí, entre les onades taronges de la platja i la brisa fresca del matí.
Verano
—Del cinema al aire libre
vengo, madre, de mirar
una mar mentida y cierta,
que no es la mar y es la mar.
—Al cinema al aire libre,
hijo, nunca has de volver,
que la mar en el cinema
no es la mar y la mar es.
Rafael Alberti
De Marinero en tierra
Avui estic cansada, però contenta. Tot i que els ulls em fan mal, una mica de poesia il·lustrada per descansar-los.
En els últims temps he conegut persones que n’han fet refermar en el convenciment de com és d’important tenir una ment i un cor brillants.
Això ens fa ser millor persones. Que, per a mi, és el que realment importa.
FRÀGILS MURALLES
Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com en recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!
Maria Àngels Anglada
…he estat buscant aquest poema àrduament els últims dies. No he parat fins que l’he trobat.
Cada vegada que llegia diaris, blogs o tweets em venia el cap aquest poema de Vicent Andrés Estellés.
Cada vegada que sentia per la ràdio parlar de la memòria i de l’oblit mussitava per dins els versos i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou.
I ara sento que no hi ha res com la poesia per fer-nos mirar endins i mirar enfora sense vels que ens emboirin.
PER EXEMPLE
Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d’aquest nombre.
Ausiàs March.
Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S’apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.
Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;
brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l’espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
Vicent Andrés Estellés
Que vagi de gust
Avui és dia de celebració per al …dilluns…
Els aniversaris sempre són bons de celebrar. Sobretot si ja surt el sol de primavera.
Aniversari amb margarides grogues
Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d’estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s’incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n’has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.
Narcís Comadira