Mai cap home m’ha fet plorar tant com el meu fill.
I mai cap altre me’n farà plorar més.
El meu fill petit.
Els dels ulls blaus i grocs,
el de la pell transparent i el riure que sembla fàcil.

A voltes, és tan profunda la ferida.
El vertigen em porta despenjar-me per les seves parets.
A voltes, caic.

I esgarrapo les pedres sense gairebé ungles.

I pujo. Pujo. I pujo.
Obrint la mà ferida, una altra mà em fa una estrebada.
La meva filla. Ella. Sempre ella.

Em treu de l’escletxa i m’obre pas de nou
als ulls, ara grocs, ara blaus,
a la pell blanca, al riure fàcil de girs secrets.

El meu fill petit. L’amor i el sofriment.

Dedicat a la Sandra F. i la Sandra M.

Mama, no sé explicar-te què em passa?
Té cinc anys. El meu fill.
No li arriben per trobar les paraules.
Justeja quan li manca el mot per dir foc.
El foc que em crema, el crit que m’ofega, l’orgull fet plor.

Té cinc anys. Autocontrol.
Això em diuen.
Soc la seva mare, una fracassada.
Una dona angoixada pel concepte de normalitat,
Que tot ho amara.
Tot, excepte els marges.

On les pedres farragoses ensangonen els meus dits,
I els de les mares fracassades que caminen a voltes amb mi.
Els rocs sobre els que seiem, assedegades, quan la normalitat ens tenalla.

Normal.

Mama, no sé com explicar-te això que em passa.
El meu fill de cinc anys.

Vaig escriure aquest poema el 2 de novembre de 2018.

I no passa res.
Jo aquí assegut, soc present.
Ells allà asseguts, no són futur.

Em cauen les llàgrimes pel carrer.
Així estic.
Això soc.

Un manyoc.
Unes galtes fredes.

Sense abric.
Sense res.
Les llums com un carrer esvaït
d’aquarel·la maldestra.

Sota zero. Per fora. Per dins.

Em cauen les llàgrimes pel carrer.
Així estic.
Això soc.

No puc parar.

No puc més que esperar.