Records que apareixen en moments insospitats.

7 de novembre

hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu marbre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara.

Miquel Bezares, del llibre Crònica del desfici

Del moment on mires la pantalla fixament,
perdre la consciència
el món de vista
a través d’ulls vidriosos
aquest moment que podria durar infinit
la música a les oïdes
no hi ha res més
que aquest rebregar de guitarra acústica
i aquesta imatge esborronada de vidre darrera la pluja.

…m’agrada aquest poema, tot i no tenir gaire a veure amb el desencís, potser per això mateix, de fet.
És difícil aprendre a gestionar aquest sentiment, perquè el que sí he aprés és que se n’ha d’aprendre. O assumir-lo, també.

que més talla

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Al trosset de vidre que més talla
hi escriuen poemes els poetes.

Ronny Someck, Trosset de vidre.

…tot el cap de setmana que plou i no sembla que avui hagi de ser diferent.

TEMPESTA

Tota la nit va ploure
com negre enyor d’un somni,
i la pluja a les teules
era com una música
ja escoltada a la infància.
Canaleres amb molsa
conduïen l’aiguat
a la canal del ràfec
que, amb veu fosca i profunda,
rajava a la cisterna.
Un rítmic degotall
feia el solo a les fosques.
Els dos us abraçàveu,
tan joves, quan un llamp
feia entrar la claror
fins al fons de la cambra.

Joan Margarit

No comments.

And you know what the worst thing was?
The worst thing was that
nobody ever believed how hard we tried.

Del poema “Drunks” de Jack McCarthy