És aquest el desencís dels anys?
Els dits als llavis, els ulls vidriosos.
Prou que espero el mar a les palpentes.
L’estiu no arriba.
La sal i la sorra, aiguabarreig.
És aquest el desencís dels anys?
Esperar un estiu per veure-hi clar.
La matinada fresca al tacte dels llençols.
La matinada fragant.
El cotó i la humitat, aiguabarreig.
Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.
M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.
I miro,
aquest mar des d’aquí estant.
El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.
I miro, i em sento
jo, l’assassina.
I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.
Som, nosaltres, ells.
M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.
– Agafa’m de la mà –
Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.
La mà que sura
per sempre més.
Som, nosaltres, els assassins.
El teu nom és un manifest.
De vegades, bado.
Plou i el baf esborrona la platja al darrera.
Bado i el dit vagareja.
Gargoteja errant les corbes del teu nom.
Una darrera l’altra.
Albiro entre aquesta nitidesa breu les onades que m’ofeguen.
Anant i venint.
El teu record és un manifest.
La dolor.
De nit
Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
Vés i arriba’t a les palpentes a la cuina
i a poc a poc
il·lumina-la amb la llum de la nevera:
mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.
Manuel Forcano
Del llibre De nit
Records que apareixen en moments insospitats.
7 de novembre
hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu marbre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara.
Miquel Bezares, del llibre Crònica del desfici