…jo, l’assassina…

Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I aix, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.

M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Sens acaba la vergonya abans que les paraules.

I miro,
aquest mar des d’aqu estant.

El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.

I miro, i em sento
jo, l’assassina.

I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que s meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.

Som, nosaltres, ells.

M’assec i miro.
Incapa de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la m d’aquest nen.

– Agafa’m de la m

Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.

La m que sura
per sempre ms.

Som, nosaltres, els assassins.

Leave a Reply

Your email address will not be published.