…aquesta nit ha mort un Eduardo Haro Tecglen, un periodista, un “rojo”, un mestre del periodisme que cada dia em feia reflexionar des de la seva columna del País. Un comiat aquí.
Sempre estaràs en la meva memòria.

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d’ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

Salvador Espriu

…avui una primícia de divendres, un escrit inèdit d’una noia molt joveneta de nom Irina. Els versos m’han arribat gairebé volant, per la xarxa i per les mares, que saben les coses…espero de tot cor que el llegiu amb la mateixa intensitat amb la que està escrit:

MARINA

Morta, la tenia als meus braços; morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
No recordava res, tot m’era borrós, no podia pensar, només plorar i plorar.
La vaig veure per primera vegada al bar, era en una foto, a la cartera d’un amic.
La Marina, la meva estimada Marina.
Va venir una nit a veure’m, érem a l’habitació. A la teva habitació.
Aquella nit va ser una vetllada molt agradable que es va anar repetint cada vespre, fins que un dia va arribar xopa, ben xopa.
Duia els cabells recollits amb una pinça blanca, la pell serena feia endolcir el seu rostre. La brusa, mal cordada, a conjunt amb la faldilla de vellut. Duia les sabates de color malva…
No podia amagar que havia corregut: li faltava l’alè.
D’aquells llavis que tantes vegades havia besat en van sortir tres paraules que em van trencar el cor:
– Em sap greu.
Aleshores sí que vaig plorar. I ella també. Em va abraçar i vam plorar plegats.
La poca llum que penetrava a través de les cortines rosades va ser suficient per percebre en detall l’escena del dormitori.
Penosa.
Ella estirada al llit, pàl•lida. Ja no duia els cabells recollits, els tenia despentinats i viscosos. Els llençols tacats de sang, i jo, al seu costat, amb la navalla a la mà.
Morta, la tenia als meus braços: morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
Ara t’escric aquesta carta perquè sàpigues per què la vaig matar.
S’ho mereixia. No m’havia estimat, no m’havia estat fidel, i en el seu record no quedava sinó una espessa boira del nostre temps plegats.
Sí, et sap molt de greu no tenir una família com la dels altres, però, pensa que cadascú ha d’afrontar la vida tal com li ve. La vida és així, fill.

:))

…un dilluns descolocat de dia per recordar allò que a l’estiu patim més:

Sets

Un noi bevia d’una font.
Quina set ens fa creure l’altre aigua?

Manuel Forcano

…un poema per la Isabel, que de tan emocionada que està en ser una iniciada en la blogosfera de la mà del …dilluns… pateix pel temps que fuig entre els dits i com els ha de tancar per filar una teranyina que li permeti realitzar tot el que destija…

Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

– Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l’ombra llur, reial, i d’un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l’enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l’instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l’obscur seguir normes i regla
I, enmig d’orats i savis, raonar.

J.V. Foix, de Sol i de dol

…el dilluns li dedica aquest poemilla a la sílvia que està descobrint el món dels weblogs:

L’AMOR

Tot en l’amor s’emplena de sentit.
La força renovada d’aquest cor
tan malmenat per la vida, d’on surt
sinó del seu immens cabal d’amor ?

És, doncs, sols per l’amor que ens creixen
roses als dits i se’ns revelen els misteris;
i en l’amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.

de Miquel Martí Pol que a la sílvia li agrada molt