…un poema per la Isabel, que de tan emocionada que està en ser una iniciada en la blogosfera de la mà del …dilluns… pateix pel temps que fuig entre els dits i com els ha de tancar per filar una teranyina que li permeti realitzar tot el que destija…
Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós
– Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l’ombra llur, reial, i d’un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l’enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l’instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l’obscur seguir normes i regla
I, enmig d’orats i savis, raonar.
J.V. Foix, de Sol i de dol
1 comment on “…per la isabel…”
Un per a la Isabel:
Tot sembla clar i en ordre.
els carrers i les voreres,
el llenguatge senzill dels semàfors,
un vent suau que passa,
a casa les habitacions tancades,
la roba plegada als armaris,
els llibres ben endreçats
i el verd calm dels arbres
enllà de la finestra.
Però si mires bé i t’acostes, al revés de les fulles
descobriràs manolls entrelligats de nervis
encrespats amb fúria i quasi elèctrics,
crits.
I un per al …dilluns…
Recordar exacte un rosa besat de llavis
és provar d’encendre un foc
amb llumins que ja han cremat.
Però queden a la memòria
el mar resplandent des del camí
i l’ombra d’aquell arbre ufanós
on amb tot el cos a la veu vas dir-me
vine.
Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra
l’una damunt de l’altra.
Ambdós del Manuel Forcano :)