…una mica de bòlit va el …dilluns… per això avui un poema de Jaume Subirana que s’adiu totalment amb el meu temps i el meu cap atabalats intentant entendre coses que semblen totes a mig fer:

TOT POT CANVIAR, SEMPRE

Serà com ara:
bosses, papers, sabates, roba
pertot arreu
i la maleta, encara buida,
damunt del llit.

Serà com ara:
somnis, amics, l’amor, els llibres,
tot a mig fer.
I faltaran només minuts
per la sortida.

Jaume Subirana, de Pel viure extrem, 1984

que vagi de gust

…l’altre dia a La Contra entrevistaven una escriptora de novel·la negra, la Barbara Nadel, que també és psicòloga. Parlaven sobre el que s’entén per normalitat, en termes psicològics, clar, ja que la Nadel va treballar molts anys amb malalts mentals, abans de dedicar-se al gènere negre. I, de sobte, la Ima Sanchís li va fer aquesta pregunta:

Santa Teresa de Jesús hoy día estaría medicada: ¿qué es la normalidad?

i la resposta no pot ser més contundent:

-La normalidad no existe. Son normas consensuadas. La norma dice que por la calle hay que ir vestido: si alguien pasea desnudo, se duda de su cordura, pero eso también es una locura. ¿Qué hay de malo en ir desnudo?

vaig estar a Àvila fa un parell d’anys i vaig visitar el museu que la santa té dedicat i em va fer pensar en el patiment que traspuaven les obres allà recollides i el poema que el dilluns ens porta avui:

Ya toda me entregué y dí,
y de tal suerte he trocado,
que mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.

Cuando el dulce Cazador
me tiró y dejó herida,
en los brazos del amor
mi alma quedó rendida;
y, cobrando nueva vida,
de tal manera he trocado,
que mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.

Hirióme con una flecha
enherbolada de amor,
y mi alma quedó hecha
una con su Criador;
Ya yo no quiero otro amor,
pues a mi Dios me he entregado,
y mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.

Santa Teresa de Jesús

que vagi de gust

…avui una declaració d’amor majúscula per qui em va portar de la mà fins a Bellaterra per contemplar aquest poema de la meva tant estimadíssima Maria Mercè Marçal

una petita cançoneta de Feiu Formosa per traduir el que sento al nou espai i carrer on visc :)

ÉS AMABLE LA REMOR
del talleret mecànic
al carrer del suburbi.

Et beso lentament
la cara interior
de la cuixa.

Són amables els núvols
de tardor.

Com la música.

I la malenca, què explica?

per celebrar l’última setmana de vacances: Ariel, de la S. Plath :))

Ariel

Stasis in darkness.
Then the substanceless blue
Pour of tor and distances.

God’s lioness,
How one we grow,
Pivot of heels and knees!–The furrow

Splits and passes, sister to
The brown arc
Of the neck I cannot catch,

Nigger-eye
Berries cast dark
Hooks—-

Black sweet blood mouthfuls,
Shadows.
Something else

Hauls me through air—-
Thighs, hair;
Flakes from my heels.

White
Godiva, I unpeel—-
Dead hands, dead stringencies.

And now I
Foam to wheat, a glitter of seas.
The child’s cry

Melts in the wall.
And I
Am the arrow,

The dew that flies,
Suicidal, at one with the drive
Into the red

Eye, the cauldron of morning.

que vaig de gust