el dilluns d’avui balla per ponts, melodies, ombres, terrabastalls i nits farcides de girallunes:
El pont de la Tournelle
Ell diu: “Tu no tens res.
No t’aferris a l’ombra de l’ombra.
Allò que repeteixes, repeteixes, repeteixes,
allò que saps i tens per teu,
al capdavall ho oblidaràs.
Ho has oblidat.”
Darrere la raó que crema,
la seva obstinació,
lluu el somriure que és la llum de la cel·la,
-de la cambra, dic,
de qualsevol àmbit de respiració-,
l’enorme flor del somriure
il·luminant l’estança des del llindar..
Ho tinc ben clar: no hi haurà mai res
que compti tant com la nit
amb la balada del saxo a l’aixella del pont.
Balada no ben bé: un degotim de notes.
Com si de mi només durés
el goig i el dolor d’estar-me dret
al costat d’aquell lleu
punyent fantasma que escoltava
la música planera, vinguda d’on?
Quina llei d’última realitat
-no somni, ni oblit, ni memòria-
és la nit amb la confidència del saxo
sota l’arca del pont invisible?
Com si jo, vençut, i convençut,
només fos aquí, vivent segons que sembla,
pel fantasma que estimo, tendríssim
-tanta joventut, tanta fragilitat-,
prop del Sena, negre i poderós,
que raja des dels roures i els narcisos
encara meus,
dels boscos més perduts al parvulari dels anys.
Jordi Sarsanedas