Skip to content

…dilluns…

…dilluns…

…la mort…

…fa temps que aquest poema lluitava per ser al …dilluns…, avui ja ho ha aconseguit. És un dels poemes de Bauçà que destil·len més tristor, nostàlgia i aquella petita tristesa que fa somriure tímidament, camuflant el forat que deixen aquelles coses que haguessis volgut viure i que ja no seran mai. Només existeixen en els records que mai tindràs, un futur ple de records amb els que plorar i riure, tot sempre farcit de tristor.

UNA VEGADA ENCARA…

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat,
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre,
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauçà

...dilluns...

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Idealist by NewMediaThemes