…l’altre dia parlava amb l’ana malenca sobre el surrealisme, i d’aquí vam arribar a Lorca, poeta estimat i adorat per ambdós. “Lorca és Lorca”, així el vam definir, mirant al nores, cadascun pensant en un poema diferent, tots engendrats per la mateixa genialitat. “Lorca és Lorca” i no cal dir res més. Cal, això sí, llegir-lo amb passió i valentia, amb tossuderia, a cor obert. Avui, ja passat aquell dia que en realitat es va convertir en vespre, he trobat el poema de Lorca, que ens uneix amb un fil prim, flexible, que ens envolta a tots dos.
DESEO
Sólo tu corazón caliente,
Y nada más.
Mi paraíso, un campo
Sin ruiseñor
Ni liras,
Con un río discreto
Y una fuentecilla.
Sin la espuela del viento
Sobre la fronda,
Ni la estrella que quiere
Ser hoja.
Una enorme luz
Que fuera
Luciérnaga
De otra,
En un campo de
Miradas rotas.
Un reposo claro
Y allí nuestros besos,
Lunares sonoros
Del eco,
Se abrirían muy lejos.
Y tu corazón caliente,
Nada más.
Federico García Lorca