…dilluns…

…un poema sense títol i sense nom, espero que algú de vosaltres el reconegui i ens ho faci saber. El dolor dels altres pomes que acompanyen a aquest en el plec de fulls on viuen es mereixen una petita cerca i qui ho trobi es mereixerà un exemplar d’aquest plec de fulls tan ben enquadernat, perquè l’olor de la mort i del dolor no marceixi la resta de llibres de les llibreries…

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

que vagi de gust