…avui fa cent anys del naixament de Màrius Torres. Va ser un dels primers poetes que vaig llegir, a casa hi havia una antologia de la seva obra que algú ens devia regalar. I la vaig llegir sencera vàries vegades. De tots els seus poemes, el que més m’agrada és La ciutat llunyana, perquè té el regust nostàlgic dels carrers que ja no hi són. Em fa pensar en la Badalona dels meus avis i dels meus pares.
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres
1939