Hi ha una solitud en el ser mare que no es pot explicar de cap manera.
Un horitzó blanc i infinit.
Cap mà se t’adreça i la pols et menja els llavis.
És esfereïdor quan veus que l’única mà que s’atansa és la teva.
Que la mà que t’espera et mira amb els teus ulls.
Que ho esperen tot.
Quina por tenir por de fer miques aquesta esperança.