…tardor…

30/9/2014

Plou.

MENTRE TU DORMS

A la Joana

En la plaça sotmesa per la pluja,
miro l’alta finestra il·luminada
que no vull perdre mai: no vull rendir-me
a la condemna de la vida.
Aquest ja no és ni un lloc de la ciutat,
ningú no seu als bancs: damunt la sorra
s’hi fan tolls que emmirallen
el rètol lluminós de l’hospital.
De tard en tard les portes automàtiques
de vidre il·luminades pel vestíbul
s’obren per a que passi
una fosca figura rutinària.
Unes crosses travessen el carrer,
invisibles s’acosten a un dels cotxes,
el nostre, que ens durà sota la pluja
cap al silenciós dolor futur.
La teva calidesa ha estat efímera.
Trista felicitat d’aquesta calma
mentre recordo quan tu i jo teníem
uns matins que ens guardaven les mirades.
Em feia tanta por deixar-te sola.
Per dèbil i petita que la llum
sigui en la fosca, aquest és el consol:
ja no hi haurà més desempar que el meu.

Joan Margarit. Joana.
Barcelona, tardor del 2000

…el deure i la bellesa…

21/8/2014

L’altra dia vaig trobar uns versos en un board de Pinterest d’una poeta americana que no coneixia, l’ Ellen Sturgis Hooper. I, com passa sempre quan comences a navegar, vaig descobrir el Transcendental Club, que no coneixia.

Els versos eren els dos primers d’aquest poema:

I slept, and dreamed that life was Beauty;
I woke, and found that life was Duty.

Was thy dream then a shadowy lie?
Toil on, sad heart, courageously,
And thou shalt find thy dream to be
A noonday light and truth to thee.

The Dial (July 1840)
Ellen Sturgis Hooper

F.G.L.

18/8/2014

In memoriam.

MEMENTO

(Caña y Soleá de Triana)

Cuando yo me muera,
enterradme con mi guitarra
bajo la arena.

Cuando yo me muera,
entre los naranjos
y la hierbabuena.

Cuando yo me muera,
enterradme si queréis
en una veleta.

¡Cuando yo me muera!

Federico García Lorca
Fuente Vaqueros, Granada, 5 de junio de 1898 – entre Víznar y Alfacar, Granada, 18 de agosto de 1936.
Assassinat pels feixistes.

…el decensís…

16/5/2013

…m’agrada aquest poema, tot i no tenir gaire a veure amb el desencís, potser per això mateix, de fet.
És difícil aprendre a gestionar aquest sentiment, perquè el que sí he aprés és que se n’ha d’aprendre. O assumir-lo, també.

que més talla

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Al trosset de vidre que més talla
hi escriuen poemes els poetes.

Ronny Someck, Trosset de vidre.

…pluja…

29/4/2013

…tot el cap de setmana que plou i no sembla que avui hagi de ser diferent.

TEMPESTA

Tota la nit va ploure
com negre enyor d’un somni,
i la pluja a les teules
era com una música
ja escoltada a la infància.
Canaleres amb molsa
conduïen l’aiguat
a la canal del ràfec
que, amb veu fosca i profunda,
rajava a la cisterna.
Un rítmic degotall
feia el solo a les fosques.
Els dos us abraçàveu,
tan joves, quan un llamp
feia entrar la claror
fins al fons de la cambra.

Joan Margarit