avui fa cinquanta anys de la mort de la Frida Kahlo, la meva pintora preferida. Ella pintava l’horror només mirant-se al mirall, el patiment convertit en art desgarrador.

No us perdeu aquest enllaç, amb algunes de les seves obres, la més esfereïdora: Las dos fridas.

Ni aquest sobre la seva vida, ordenat per décades. I si us interessa de debó, us recomano que busqueu i contempleu la seva obra des de l’estòmac.

I, de pas, consulteu alguns llibres:

–Frida: una biografía de Frida Kahlo, de Herrera, Hayden
– Frida Kahlo , de Jamís, Rauda

que vagi de gust :)

…aquest és el número de dones mortes a causa de la violència de gènere a data d’avui. Espero que aquest sentiment d’impotència no m’arrassi més, perquè tots els fantasmes de la violència hagin tornat a l’inconegut, d’on no haurien d’haver sortit mai. En Joan Vinyoli millor que jo els hi marca el camí de tornada:

Redossada en la nit (fragment):

vés-te’n de nit, pel negre
mar sense fons ni vores,
cap al teu port d’origen:
l’inconegut.

Joan Vinyoli

avui el …dilluns… fa una mica de -dimarts- i li dedica aquest poema al germà de la mercè, qui ha perdut un amic pels trets d’una pistola i per la manca d’unes manilles:

Ni tots els dits de les mans
em basten per sargir la teva pena,
allargada com els fils que s’escolen
entre les meves mans i el buit dels seus dits.

mercè guillén

:* endika

…el temps que em manca, el cansanci que em sobra, els malentesos, els silencis, les presses, les il·lusions, la feina, el maltracte, veure que ets invisible darrera la taula i potser que sí que ho ets d’invisible perquè ningú et veu en aquesta oficina amb vistes macianes, preguntar-te com t’has deixat arribar aquí, que deu ser culpa meva per no haver-ho tallat abans, però sempre és allò de no, parle-m’ho, a partir d’ara serà diferent..i als tres minuts ja estem igual…

…aquest mes de maig, per això, m’ha fet feliç amb un regal :)) i no paro de plorar a totes hores i a tot arreu.

…de nervis i il·lusió, d’aquí un temps, quan em llevi, paladejaré els meus versos més llegits i estimats de Ferrater:

CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què són?”
Paletes:
manca una casa a la mançana
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany.”
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

…i la malenca em farà l’ullet…