…de vacances, encara amb els dies trastocats. Torna l’Eduard Sanahuja. No ho puc evitar. En defensa pròpia serà un dels meus regals d’aniversari.

[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu

Eduard Sanahuja

…tenia dubtes avui de quin poema triar, perquè no podia decidir-me entre en Josep Carner i Gabriel Ferraté. Fins que he descobert que no calia. En Ferraté li dedicà un poema al mestre Carner. Són aquelles coses que et fan somriure els dilluns.

Primer de tot, un dels meus poemes preferits de Carner:

CANÇÓ DE REM PER A LA NIT MÉS NEGRA
Josep Carner

Obert el pit i la testa engallada
-cap vent no hi ha ni s’albira un estel-
remo com dins d’una gran foradada.
I em fa una veu, en la negra diada:
-La mar és ampla i el rem és fidel.-
La nit recula en el temps, opressiva.
Ni un barberol no provà de lluir.
D’on no hi ha llum ni remor no m’arriba,
movent els braços recerco camí.

¡Ah, fe constant, esperança dejuna!
cal remar encara en la nit. Si cruel
cela aquest cel l’enyorada fortuna,
dues dolçors han restat sota el cel:
la mar és ampla i el rem és fidel.

I en segon lloc, en Ferraté reflecteix el que em passa pel cap quan llegeixo Carner amb una poesia que em fa cloure els ulls. Com una pàtria.

JOSEP CARNER
Gabriel Ferraté

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l’olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Quan llegeixo qualsevol poema de la Maria Mercè Marçal, i recalco qualsevol, em canvia l’estat d’ànim. De sobte, em trobo en un lloc on tot és clar, passat, trist, alegre i esperançador alhora. Em fa recordar la meva habitació de petita i jo mirant per la finestra veient la pluja caure sobre el carrer gris. I el sol de després. Tot clar. Em fa pensar en el diccionari Albertí de color groc. És com si la portés en un fermall presa al cor.

Si perd l’amor fins el seu nom
on tota cosa recomença
sabré redir-te’l amb la pell
i amb el foc nou d’una altra llengua.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Desglaç (1984-1988)

…per anar endavant. Tot i que és primavera, de fet sembla ja gairebé estiu, és difícil treure’s de sobre l’alè fred de la por de la infantesa.

A voltes cal mirar enrere i recordar quines són les coses de debò, les coses que ens faran mirar enrere i mirar endavant.

Com deia Benedetti: Vuelvo / quiero creer que estoy volviendo.

FOTO ACTUALITZADA
M’heu demanat una foto recent
i us n’envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.

Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.

Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com sóc.

Cèlia Sànchez-Mústich