…darrera els vidre no para de rajar aigua per tot. A casa notem l’escalforeta de la tardor. La primera tardor de la vida de la Muriel. Ella menja i dorm i somriu i plora i aixeca el cap ben alt bocaterrosa. I jo no me la puc deixar de mirar. I penso en ella i en el poema d’avui per a ella.
L’altre dia parlava amb el seu pare de com és d’excel·lent i diferent en Manuel Forcano. Em costa adjectivar poetes que m’estimo perquè sé que mai trobaré les paraules que expressin el que sento quan els llegeixo. I amb Forcano em quedaré sempre curta.
Amb cada cosa
Després del temporal i el gris fosc de la finestra,
surt i fes que el cor et bategui
d’acord amb cada cosa.
Amb l’arbre sol
enmig del prat. Amb les runes d’un niu
entre branques esbucades. Amb el camí que fas,
les mans arrugades al fons
de les butxaques.
Que et sigui igual
si el mar ara a l’hivern es menja brutalment la platja:
les boies suraran.
I imagina
que respires l’aire volat per un ocell
tot just escapat d’un gabió.
Manuel Forcano, de Com un persa.