…dels llençols…

4/10/2018

És aquest el desencís dels anys?
Els dits als llavis, els ulls vidriosos.
Prou que espero el mar a les palpentes.
L’estiu no arriba.
La sal i la sorra, aiguabarreig.

És aquest el desencís dels anys?
Esperar un estiu per veure-hi clar.
La matinada fresca al tacte dels llençols.
La matinada fragant.
El cotó i la humitat, aiguabarreig.

…jo, l’assassina…

17/7/2018

Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.

M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.

I miro,
aquest mar des d’aquí estant.

El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.

I miro, i em sento
jo, l’assassina.

I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.

Som, nosaltres, ells.

M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.

– Agafa’m de la mà –

Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.

La mà que sura
per sempre més.

Som, nosaltres, els assassins.

…el teu nom..

28/6/2018

El teu nom és un manifest.
De vegades, bado.
Plou i el baf esborrona la platja al darrera.

Bado i el dit vagareja.
Gargoteja errant les corbes del teu nom.
Una darrera l’altra.
Albiro entre aquesta nitidesa breu les onades que m’ofeguen.
Anant i venint.

El teu record és un manifest.

…tots aquests capvespres…

23/3/2018

…que han passat i passaran tancats. Tots i cadascun d’aquests homes i aquestes dones.

XIX
Quan a la nit acluco el pensament
als ulls, travessen el meu cor
imatges esborrades de la teva cara
i del teu cos, i bruscament són somnis
que fugen com fuig l’aigua de la mà.

Eudald Puig

…nit…

14/1/2018

La dolor.

De nit
Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
Vés i arriba’t a les palpentes a la cuina
i a poc a poc
il·lumina-la amb la llum de la nevera:
mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

Manuel Forcano
Del llibre De nit