…fa molts dies que vull escriure un post amb aquest poema de la Maria Mercè Marçal, que cada vegada m’encaterina més. Ahir, dia de sant esteve, vaig llegir el recull de poemes amb cd de poemes recitats inclós, El meu amor sense casa, i allà estava ell, de nou, cridant-me des de la plana de color crema:
Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar
Maria Mercè Marçal
…amb tant de traginar l’estatut d’un lloc a l’altra, de la mà de la constitució, de diaris a televisions, de les teles a les radios i torna a començar, he recordat un poema de Pere Quart, molt addient per aquesta època on ens fan creure que tots hem de tenir una opinió o una altra sobre aquests temes tant mediàtics…
SÍNTESI
La Constitució
no em fa fred ni calor.
L’ha feta sense mi
un ardat grimpador
cobejós i mesquí
d’experts sense parió
en l’art de consentir.
Ben pocs votaran NO
i molts votaran SÍ.
¿I per quina rao
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d’una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l’influx de tal senyor,
l’espera d’un guardó
o l’ordre d’obeir…
Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l’abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
haure de votar NI.
Pere Quart
…per passar el temps, uns mots encreuats, un sudoku que està tant de moda, o llegir Benedetti, que no està de moda, no és bestseller ni està a les llistes de més venuts d’aquest nadal. Ara, proveu de dedicar-li temps, i no el passareu, el gaudireu:
Pasatiempo
Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.
Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.
Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.
Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.
Mario Benedetti
…un homenatge al metro, que abans d’ahir va decidir no moure’s de la parada de Passeig de Gràcia durant una molt bona estona…
Metro
L’amor és com la velocitat del metro.
primer una embranzida forta
-no fa por el túnel-
i de seguida anar frenant
per arribar finalment
a una andana:
una albada perpètua de llum de fluorescent,
desconeguts com tu en totes les direccions
i passadissos sota terra
on és molt fàcil perdre’s.
I puges per unes escales mecàniques
que baixen.
Manuel Forcano