…és el cervell, la ment vaja, qui decideix quina és la diferència entre estar content o ser feliç? depén només de la més pura racionalitat? dubto sempre d’allò que decidim desde la lògica més radical, perquè a la racionalitat se li sumen altres factors, vulguis o no vulguis, com l’emocionalitat. Un article llegit de bon matí em fa recordar que el racó més blau només el puc mirar amb la meva esponjosa emocionalitat:
últimament no paro de descobrir notçicies del meu tema preferit :) el cervell i el seu funcionament. De fet, ja té categoria pròpia perquè se la mereix!
avui:
La zona del cervell encarregada del raonament és l’última de madurar
i aquest procés té un fi, o acaba quan nosaltres desapareixem?
atenció a les fotos, increible podre gairebé tocar el procés mental, uf!
dilluns com avui haurien de passar-se dormint, de fet, avui és un dilluns com cal, d’aquells on les coses estan desbaratades i res, excepte suaus excepcions, és com hauria de ser, o ens agradaria que fos, clar. És el que té el cansanci, que es veu tot desde la incertesa:
INCERTESA
ressona dins la cambra
el tambor del dubte
no responen les coses
al que sabem què són
la boira
envaeix l’escenari
angoixa
de no ser ningú ben bé
com hauria de ser
Albert Ràfols Casamada
que vagi de gust
…no té pèrdua la següent notícia:
El cervell té un centre que regeix el plaer vinculat a l’esforç
quina caixa negra, sempre he envejat el viatge de Dennis Quaid a Innerspace, per poder navegar dins aquest entramat tan fascinant, m’imagino saltant al més pur estil hipervincle entre les meves sensacions, els meus records, els meus coneixements, com si l’activitat del cervell estigués jugant al Pinball amb mi, oh, llàstima que això només passi al cel·luloide!
…poema que escric en alemany, avui havia de ser, no sé, li he demanat a Von Kant alguna llàgrima de les seves:
Die bittere Tränen von Petra Von Kant,
Manchmal verschlucke ich gerne sie.
Sie hat mir ihre Tränen verleihet
Weil Petra ganz grosszügig ist.
Es ist gewusst, bekehren ihre sich zu meine Tränen in meinen Augen.
Der ganze Tag weine ich irgenwo, irgenwie.
Aber ich habe die Tränen von Kant im Herz.
Mercè Guillén