…dilluns…

…el temps que em manca, el cansanci que em sobra, els malentesos, els silencis, les presses, les il·lusions, la feina, el maltracte, veure que ets invisible darrera la taula i potser que sí que ho ets d’invisible perquè ningú et veu en aquesta oficina amb vistes macianes, preguntar-te com t’has deixat arribar aquí, que deu ser culpa meva per no haver-ho tallat abans, però sempre és allò de no, parle-m’ho, a partir d’ara serà diferent..i als tres minuts ja estem igual…

…aquest mes de maig, per això, m’ha fet feliç amb un regal :)) i no paro de plorar a totes hores i a tot arreu.

…de nervis i il·lusió, d’aquí un temps, quan em llevi, paladejaré els meus versos més llegits i estimats de Ferrater:

CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què són?”
Paletes:
manca una casa a la mançana
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany.”
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

…i la malenca em farà l’ullet…