oh! ara que ja he començat el doctorat en Comunicació i Humanitats a la URL només faig que suspirar per aquestes dues joies:
THE CINEMA OF KRZYSZTOF KIESLOWSKI: VARIATIONS OF DESTINY AND CHANCE
DOUBLE LIVES, SECOND CHANCES: THE CINEMA OF KRZYSZTOF KIESLOWSKI
ja queda menys per poder visionar tot el Decàleg sencer :))
…entre 1000 presses, m’he adonat avui que encara no havia parlat d’una cosa molt important, les meves amigues! Elles ja saben tot això, però he buscat amb cura un poema sense dia que els atorgui presència entre post i post, tot i que elles viuen més deconnectades de la xarxa que no pas jo. Apa, per vosaltres!
COSES QUE M’ESTIMO
Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes,
d’uns poemes poc assequibles;
o la imatge d’escuma benigna
de la platja de quan era petita.
El do del piano un matí de diumenge
amb l’estrall del fred a la gespa;
o la tebior de la llum de maig
i la tendresa d’una primavera incerta.
El meu plor per la mort d’un estel,
anònim perquè la nit m’hi convida,
i les imatges de l’amor,
ni perdut ni finit, fent-me companyia.
La lluita per una causa,
sens dubte justa i digna,
i tot l’escalf de la mà sabuda,
perduda en mi i sense massa guia.
La mirada humida de la Nessa
i la seva sobtada alegria;
i les coses que no sé
i tots els desigs que tindré un dia.
Marta Pessarrodona
que vagi de gust :))
…una mica de bòlit va el …dilluns… per això avui un poema de Jaume Subirana que s’adiu totalment amb el meu temps i el meu cap atabalats intentant entendre coses que semblen totes a mig fer:
TOT POT CANVIAR, SEMPRE
Serà com ara:
bosses, papers, sabates, roba
pertot arreu
i la maleta, encara buida,
damunt del llit.
Serà com ara:
somnis, amics, l’amor, els llibres,
tot a mig fer.
I faltaran només minuts
per la sortida.
Jaume Subirana, de Pel viure extrem, 1984
que vagi de gust
…avui m’he adonat que estic en possessió d’ invitacions de gmail, mira tu per on! i jo sense saber-ho. O sigui, que les regalo…però podem jugar una mica, oi? són sis, així que els 6 primers que endevinin de qui són aquests versos, se les enduen :)
No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l’allunyat per l’íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d’oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.
recordeu deixar el vostre correu!!!!
…l’altre dia a La Contra entrevistaven una escriptora de novel·la negra, la Barbara Nadel, que també és psicòloga. Parlaven sobre el que s’entén per normalitat, en termes psicològics, clar, ja que la Nadel va treballar molts anys amb malalts mentals, abans de dedicar-se al gènere negre. I, de sobte, la Ima Sanchís li va fer aquesta pregunta:
Santa Teresa de Jesús hoy día estaría medicada: ¿qué es la normalidad?
i la resposta no pot ser més contundent:
-La normalidad no existe. Son normas consensuadas. La norma dice que por la calle hay que ir vestido: si alguien pasea desnudo, se duda de su cordura, pero eso también es una locura. ¿Qué hay de malo en ir desnudo?
vaig estar a Àvila fa un parell d’anys i vaig visitar el museu que la santa té dedicat i em va fer pensar en el patiment que traspuaven les obres allà recollides i el poema que el dilluns ens porta avui:
Ya toda me entregué y dí,
y de tal suerte he trocado,
que mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.
Cuando el dulce Cazador
me tiró y dejó herida,
en los brazos del amor
mi alma quedó rendida;
y, cobrando nueva vida,
de tal manera he trocado,
que mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.
Hirióme con una flecha
enherbolada de amor,
y mi alma quedó hecha
una con su Criador;
Ya yo no quiero otro amor,
pues a mi Dios me he entregado,
y mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.
Santa Teresa de Jesús
que vagi de gust