DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
receptacle de vidre pels poemes que ens fan l’ullet cada dilluns…
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
L’altre dia parlàvem de com ha canviat el ser dona i mare d’uns anys ençà. I de què poc s’havien adaptat a aquest canvi alguns estaments de la societat i com es feia de difícil tot plegat. Perquè clar, portem anys intentant definir la nostra identitat i és dur desprendre’s de la màscara anterior.
MATERNITAT
Esperant.
Esperant que vinga la mare.
Esperant.
Esperant que escolten. Esperant.
Esperant la nina que prometeren.
Esperant.
Esperant parar taula. Esperant.
Esperant que el pare acabe de mirar el futbol.
Esperant.
Esperant que cresquen els pits.
Esperant.
Esperant brodar l’aixovar pulcríssim.
Esperant.
Esperant l’orgasme. Esperant.
Esperant fer el sopar
per quan l’home torne. Esperant.
Esperant tenir el fill.
Esperant.
Esperant que el fill cresca.
Esperant.
Esperant el metge. Esperant.
Esperant veure Déu.
Esperant.
El rector ho assegurava. Esperant.
Esperant.
Almenys ser pols. Esperant.
Marc Granell
…darrera els vidre no para de rajar aigua per tot. A casa notem l’escalforeta de la tardor. La primera tardor de la vida de la Muriel. Ella menja i dorm i somriu i plora i aixeca el cap ben alt bocaterrosa. I jo no me la puc deixar de mirar. I penso en ella i en el poema d’avui per a ella.
L’altre dia parlava amb el seu pare de com és d’excel·lent i diferent en Manuel Forcano. Em costa adjectivar poetes que m’estimo perquè sé que mai trobaré les paraules que expressin el que sento quan els llegeixo. I amb Forcano em quedaré sempre curta.
Amb cada cosa
Després del temporal i el gris fosc de la finestra,
surt i fes que el cor et bategui
d’acord amb cada cosa.
Amb l’arbre sol
enmig del prat. Amb les runes d’un niu
entre branques esbucades. Amb el camí que fas,
les mans arrugades al fons
de les butxaques.
Que et sigui igual
si el mar ara a l’hivern es menja brutalment la platja:
les boies suraran.
I imagina
que respires l’aire volat per un ocell
tot just escapat d’un gabió.
Manuel Forcano, de Com un persa.
Avui mirant tots els llibres de poesia de les lleixes de casa, he trobat el meu poema preferit de Cesare Pavese del llibre Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Gràcies a la mania que tinc de datar tots els llibres sé que me’l vaig comprar el 5 de gener de 1994, tenia 18 anys, ara en tinc el doble i em continuo emocionant cada vegada que llegeixo aquest poema. I com el poema, espero recordar aquest moment durant els propers 18 anys de la meva vida i els que vinguin després.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.
Cesare Pavese
No us perdeu la interpretació de Vittorio Gassman.
El 4 de setembre. Ja som tres. TRES. 3. TrEs.
XI
(versió pròpia del poema original de M.A. Riera)
T’ho vull dir
com les mares, Muriel:
– T’estim.
Senzillament
així, com ho fan les mares.
Sense una síl·laba
en edat de desmai,
ni una mica de vellut per les paraules
on congriar el tufet malaltís de sempre.
T’estim així,
amb la veu
amb què dic
“vertical”, “cop de puny”,
“dos-cents cinquanta”.
Sense una lletra amb els ulls en blanc,
sense obrir els braços
com qui estén un pergamí de lletra gòtica.
Ara mateix
t’estim.
Tota la resta cau més enllà.
Com un triangle,
com un punyal,
com un arbre de pisos
o una cadira baixa.
Miquel Àngel Riera, del llibre Poemes a Nai,