…dilluns…

…i les llums del carrer em recorden a gots de Duralex i em trobo galets gegants pet tot.

Benaventurances

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Ronny Someck, Trosset de vidre

Benaventurats aquells que no han trencat cap got,
que no van prémer poc ni tampoc massa
la copa amb què brindaven.
O aquells que van deixar-lo caure
sobre una superfície
tova de factures o de bolquers o baralles de cartes.
Els que adquiriren duralex,
metacrilat o porexpan.
O l’eucarístic copó massís dins l’or.
Aquell que penjà a la paret una copa de vi pintada
per Dalí. Els qui desaren la vaixella dins la
vitrina amb els anells.
O aquell que en ser ell mateix el recipient
va deixar d’existir, a mans d’un altre.
Benaventurats els no poetes.
Visquin les fonts; els tolls com aquest
poema.

Anna Aguilar-Amat

…una mica.

HI HA COTXES PLENS D’AMOR EN LA HUMITAT…

hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu marbre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara.

Miquel Bezares
Del llibre Crònica del desfici, 1992.

…ahir vam passar la nostra primera nit electoral a La Sargantana, tot i que ja sabem que n’hi haurà més. Entre el Twitter, entrepans de pernil, el Facebook, pantalles de tele, portàtils, nervis, smartphones, votacions locals, cerveses i amics i coneguts em va quedar una estona per llegir atentament el que hi havia escrit a la paret de darrera la pantalla on vèiem en Cuní. Un fragment d’un poema de Quim Soler escrit amb guix a la paret que és pissarra. Ahir no sabia qui era en Quim Soler. Avui puc dir que la poesia troba lloc arreu, fins i tot en una jornada electoral. Gràcies.

El fragment de La Sargantana, del poema De cos present.

Hi ha llàgrimes que humitegen,
Hi ha humitats que llagrimegen.

Hi ha amors que moren,
Hi ha morts que enamoren.

Quim Soler

…alegrement, feliçment i definitivament final. Final per sempre més. Tot i que Brossa en desitjava un altre, de final, malgrat això, va arribar el final.

FINAL!

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa,
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Joan Brossa