…estiu, estiuet…

1
24/5/2010

…ja sento dringar l’estiu: les veus que arriben de la platja i la fortor de les cremes solars a les 12 del migdia són senyals inequívoques de que l’estiu ja treu el nas per la porta. T’hem estat esperant amb moltes ganes aquest any.

L’aventura
SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

Josep Palau i Fabre
Del llibre Laberint

…diccionari Alberti…

10/5/2010

Quan llegeixo qualsevol poema de la Maria Mercè Marçal, i recalco qualsevol, em canvia l’estat d’ànim. De sobte, em trobo en un lloc on tot és clar, passat, trist, alegre i esperançador alhora. Em fa recordar la meva habitació de petita i jo mirant per la finestra veient la pluja caure sobre el carrer gris. I el sol de després. Tot clar. Em fa pensar en el diccionari Albertí de color groc. És com si la portés en un fermall presa al cor.


Si perd l’amor fins el seu nom
on tota cosa recomença
sabré redir-te’l amb la pell
i amb el foc nou d’una altra llengua.

Maria Mercè Marçal
Del llibre Desglaç (1984-1988)

…ser persones…

3/5/2010

En els últims temps he conegut persones que n’han fet refermar en el convenciment de com és d’important tenir una ment i un cor brillants.
Això ens fa ser millor persones. Que, per a mi, és el que realment importa.

FRÀGILS MURALLES

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com en recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!

Maria Àngels Anglada

…la puresa que no fou…

28/4/2010

…he estat buscant aquest poema àrduament els últims dies. No he parat fins que l’he trobat.

Cada vegada que llegia diaris, blogs o tweets em venia el cap aquest poema de Vicent Andrés Estellés.

Cada vegada que sentia per la ràdio parlar de la memòria i de l’oblit mussitava per dins els versos i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou.

I ara sento que no hi ha res com la poesia per fer-nos mirar endins i mirar enfora sense vels que ens emboirin.

PER EXEMPLE

Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d’aquest nombre.
Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S’apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.
Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;
brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l’espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

Vicent Andrés Estellés


Que vagi de gust