…avui una primícia de divendres, un escrit inèdit d’una noia molt joveneta de nom Irina. Els versos m’han arribat gairebé volant, per la xarxa i per les mares, que saben les coses…espero de tot cor que el llegiu amb la mateixa intensitat amb la que està escrit:
MARINA
Morta, la tenia als meus braços; morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
No recordava res, tot m’era borrós, no podia pensar, només plorar i plorar.
La vaig veure per primera vegada al bar, era en una foto, a la cartera d’un amic.
La Marina, la meva estimada Marina.
Va venir una nit a veure’m, érem a l’habitació. A la teva habitació.
Aquella nit va ser una vetllada molt agradable que es va anar repetint cada vespre, fins que un dia va arribar xopa, ben xopa.
Duia els cabells recollits amb una pinça blanca, la pell serena feia endolcir el seu rostre. La brusa, mal cordada, a conjunt amb la faldilla de vellut. Duia les sabates de color malva…
No podia amagar que havia corregut: li faltava l’alè.
D’aquells llavis que tantes vegades havia besat en van sortir tres paraules que em van trencar el cor:
– Em sap greu.
Aleshores sí que vaig plorar. I ella també. Em va abraçar i vam plorar plegats.
La poca llum que penetrava a través de les cortines rosades va ser suficient per percebre en detall l’escena del dormitori.
Penosa.
Ella estirada al llit, pàl•lida. Ja no duia els cabells recollits, els tenia despentinats i viscosos. Els llençols tacats de sang, i jo, al seu costat, amb la navalla a la mà.
Morta, la tenia als meus braços: morta.
Li baixava un fil de sang que anava gotejant al parquet.
Ara t’escric aquesta carta perquè sàpigues per què la vaig matar.
S’ho mereixia. No m’havia estimat, no m’havia estat fidel, i en el seu record no quedava sinó una espessa boira del nostre temps plegats.
Sí, et sap molt de greu no tenir una família com la dels altres, però, pensa que cadascú ha d’afrontar la vida tal com li ve. La vida és així, fill.
:))