…dilluns…

…un fragment del poema IV del Requiem de Narcís Comadira, la búsqueda de la calma després de l’ansietat…la calma de veritat, la del cervell ja tan cansat…

Requiem
IV (fragment)

També regna el terror entre les teves dents?

Jo voldria oblidar-te i oblidar el món que ofega
el meu delit, i la pua, i la brega
que duc amb mi i amb tu i que tu no sents.
Perquè oblit és repòs,
i el meu cervell, cansat més que no el cos,
vol estanys d’aigua mansa,
vol muntanyes blavisses a l’horitzó,
vol la llum del captard, quan tot color,
del flamareig interior
descansa.

Narcís Comadira

…en Manuel Forcano és un poeta que vaig descobrir fa relativament poc, un any i mig potser més, amb Corint, després ja no vaig poder parar. Cada poema és un pedaç de vida nua, entre l’angoixa i el desig, un reflex del que de vegades sentim, com ara:

Aparences

Tot sembla clar i en ordre.
els carrers i les voreres,
el llenguatge senzill dels semàfors,
un vent suau que passa,
a casa les habitacions tancades,
la roba plegada als armaris,
els llibres ben endreçats
i el verd calm dels arbres
enllà de la finestra.

Però si mires bé i t’acostes, al revés de les fulles
descobriràs manolls entrelligats de nervis
encrespats amb fúria i quasi elèctrics,
crits.

Manuel Forcano