…una joia…

22/4/2004

sense paraules, una joia per dur penjada del coll, just al ben mig del pit, a tocar del nus a l’estòmac que hi nia:

“Ich schreibe mich /
ins Nichts /
Es wird mich /
ewig aufbewahren.”

Rose Ausländer

és que sempre estem sols…

…Schlüsselwort…

22/4/2004

amb aquest dia, res millor que traduir de l’alemany la Rose Ausländer. Traduir de l’alemany és com traduir del llatí: un port segur, una estructura que mai et fallarà.

Quan tots els altres paranys per no pensar fallin, sempre queda intentar descobrir que hi ha darrera d’aquest verbs que et dóna la clau del sentit de tot plegat al final de les línies negres que t’assalten el cervell com cometes impertinents de focs mal apagats. I res millor que aquest poema de la Rosa Ausländer sobre l’extermini de la població jueva a Czernowitz.

El va escriure quan ja havia tornat a escriure en la seva llengua materna, l’alemany, curiós, com la vida ens demana un idioma per cridar fort.

“Sie kamen /
mit scharfen Fahnen und Pistolen /
schossen alle Sterne und den Mond ab /
damit kein Licht uns bliebe /
damit kein Licht uns liebe /
Da begruben wir die Sonne /
Es war eine unendliche Sonnenfinsternis.”

Rose Ausländer

Ells veniren /
Amb banderes i pistoles afilades /
Dispararen als estels i la lluna /
Per a que cap llum ens restés /
Per a que cap llum ens estimés /
Així vam enterrar el Sol /
Va ser un eclipsi gairebé sense un final.

Rose Ausländer, traducció de la mercè guillén

recomano la lectura d’aquesta Dichterin, per més senyes amiga de E.E. Cummings, val la pena tastar…

de ponts i música…

19/4/2004

el dilluns d’avui balla per ponts, melodies, ombres, terrabastalls i nits farcides de girallunes:

El pont de la Tournelle

Ell diu: “Tu no tens res.
No t’aferris a l’ombra de l’ombra.
Allò que repeteixes, repeteixes, repeteixes,
allò que saps i tens per teu,
al capdavall ho oblidaràs.
Ho has oblidat.”
Darrere la raó que crema,
la seva obstinació,
lluu el somriure que és la llum de la cel·la,
-de la cambra, dic,
de qualsevol àmbit de respiració-,
l’enorme flor del somriure
il·luminant l’estança des del llindar..
Ho tinc ben clar: no hi haurà mai res
que compti tant com la nit
amb la balada del saxo a l’aixella del pont.
Balada no ben bé: un degotim de notes.
Com si de mi només durés
el goig i el dolor d’estar-me dret
al costat d’aquell lleu
punyent fantasma que escoltava
la música planera, vinguda d’on?
Quina llei d’última realitat
-no somni, ni oblit, ni memòria-
és la nit amb la confidència del saxo
sota l’arca del pont invisible?
Com si jo, vençut, i convençut,
només fos aquí, vivent segons que sembla,
pel fantasma que estimo, tendríssim
-tanta joventut, tanta fragilitat-,
prop del Sena, negre i poderós,
que raja des dels roures i els narcisos
encara meus,
dels boscos més perduts al parvulari dels anys.

Jordi Sarsanedas

jo sóc…

1
15/4/2004

la mercè. Vaig nàixer l’any 1975, un 24 de setembre.
Qui escriu aquí diu …dilluns… i apareix cada primer dia de la setmana amb forma de versos més o menys ordenats. De moment, això és tot!

ja s’ha passat la setmana santa…

14/4/2004

aquest dilluns hem fet festa, per recuperar forces per dilluns vinent. A més, encara estem d’obres, barallant-nos amb el wordpeix i altres elements aliens a la programació però inherents a la meva personeta. Igual d’aquí una estona ja he aconseguit millorar el calendari, fffff!!!!!

en l’entretant, res millor que un haiku, el més delicat llangardaix de paraules:

Als teus ulls guaite,
bon espiadimonis,
galàxies llunyanes.

Issa