…dilluns…

…avui fa cent anys del naixament de Màrius Torres. Va ser un dels primers poetes que vaig llegir, a casa hi havia una antologia de la seva obra que algú ens devia regalar. I la vaig llegir sencera vàries vegades. De tots els seus poemes, el que més m’agrada és La ciutat llunyana, perquè té el regust nostàlgic dels carrers que ja no hi són. Em fa pensar en la Badalona dels meus avis i dels meus pares.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres
1939

…tornant de vacances he recuperat unes capses que encara estaven guardades a casa dels meus pares. Sis en total. Sis capses plenes de llibretes i apunts que m’han dut molt lluny.

TÉ UN POEMA AMAGAT

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l’armari de l’avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava els llapis i el papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més dignes.

Eduard Sanahuja
Del llibre Mirador

…revisar conceptes bàsics de la llengua i aplicar-los sempre és un acte d’amor i respecte cap a la llengua que tant es defensa. D’altra manera no fem més que maltractar-la.

La gramática
es más perfecta
que la vida.

La suerte de un pueblo
depende del estado
de su gramática.

Fernando Pessoa

…tenia dubtes avui de quin poema triar, perquè no podia decidir-me entre en Josep Carner i Gabriel Ferraté. Fins que he descobert que no calia. En Ferraté li dedicà un poema al mestre Carner. Són aquelles coses que et fan somriure els dilluns.

Primer de tot, un dels meus poemes preferits de Carner:

CANÇÓ DE REM PER A LA NIT MÉS NEGRA
Josep Carner

Obert el pit i la testa engallada
-cap vent no hi ha ni s’albira un estel-
remo com dins d’una gran foradada.
I em fa una veu, en la negra diada:
-La mar és ampla i el rem és fidel.-
La nit recula en el temps, opressiva.
Ni un barberol no provà de lluir.
D’on no hi ha llum ni remor no m’arriba,
movent els braços recerco camí.

¡Ah, fe constant, esperança dejuna!
cal remar encara en la nit. Si cruel
cela aquest cel l’enyorada fortuna,
dues dolçors han restat sota el cel:
la mar és ampla i el rem és fidel.

I en segon lloc, en Ferraté reflecteix el que em passa pel cap quan llegeixo Carner amb una poesia que em fa cloure els ulls. Com una pàtria.

JOSEP CARNER
Gabriel Ferraté

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l’olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

…la veritat que mai havia llegit a Fernando Pessoa. No he tingut mai a les mans un llibre seu, no sé gaire de la seva vida ni de la seva obra. Em vaig trobar amb ell fa uns dies per casualitat i ja no l’he pogut oblidar. Avui l’he buscat. I crec que avui serà el primer dia d’una llarga relació amb el poeta lisboeta.

Tenho tanto sentimento

Tenho tanto sentimento
Que é freqüente persuadir-me
De que sou sentimental,
Mas reconheço, ao medir-me,
Que tudo isso é pensamento,
Que não senti afinal.

Temos, todos que vivemos,
Uma vida que é vivida
E outra vida que é pensada,
E a única vida que temos
É essa que é dividida
Entre a verdadeira e a errada.

Qual porém é a verdadeira
E qual errada, ninguém
Nos saberá explicar;
E vivemos de maneira
Que a vida que a gente tem
É a que tem que pensar.

Fernando Pessoa

Tengo tanto sentimiento

Tengo tanto sentimiento
Que es frecuente persuadirme
De que soy sentimental,
Pero reconozco, al medirme,
Que todo eso es pensamiento,
Que no sentí al final.

Tenemos, todos los que vivimos,
Una vida que es vivida
Y otra vida que es pensada,
Y la única vida que tenemos
Es esa que es dividida
Entre la verdadera y la errada.

Cual incluso es la verdadera
Y cual errada, nadie
Nos sabrá explicar;
Y vivimos de manera
Que la vida que la gente tiene
Es la que tiene que pensar.

Fernando Pessoa