…de nou…

Enamorar-te de nou.
Dels cabells grisos i la piga amagada.
De les paraules transcrites i el somriure trapella.

El desig, de nou, benvingut.
T’he trobat a faltar.
La fam, la pulsió.
El desfici.

…dels llençols…

És aquest el desencís dels anys?
Els dits als llavis, els ulls vidriosos.
Prou que espero el mar a les palpentes.
L’estiu no arriba.
La sal i la sorra, aiguabarreig.

És aquest el desencís dels anys?
Esperar un estiu per veure-hi clar.
La matinada fresca al tacte dels llençols.
La matinada fragant.
El cotó i la humitat, aiguabarreig.

…jo, l’assassina…

Jo m’assec en aquest tren.
Un dia i un altre.
I així, passen.
Foragiten la culpa aquests trens.
Un dia i un altre.

M’assec i miro.
El nen ofegat. La dona, quieta.
Les onades amb aquesta metàfora del bressol.
El bressol, la tomba, l’abisme.
Se’ns acaba la vergonya abans que les paraules.

I miro,
aquest mar des d’aquí estant.

El mateix blau del bressol, de la tomba, de l’abisme.
El mateix blau on cada estiu nedo amb els meus fills.
El mateix blau mort.

I miro, i em sento
jo, l’assassina.

I miro.
Una criatura que podria ser meva.
La criatura que és meva.
Una dona que podria ser jo.
La dona que soc jo.

Som, nosaltres, ells.

M’assec i miro.
Incapaç de copsar el desesper del silenci dels esquitxos de mar.
Soc jo la que somica agafada a la mà d’aquest nen.

– Agafa’m de la mà –

Quantes vegades aquest paraules als nostres llavis.

La mà que sura
per sempre més.

Som, nosaltres, els assassins.

…el teu nom..

El teu nom és un manifest.
De vegades, bado.
Plou i el baf esborrona la platja al darrera.

Bado i el dit vagareja.
Gargoteja errant les corbes del teu nom.
Una darrera l’altra.
Albiro entre aquesta nitidesa breu les onades que m’ofeguen.
Anant i venint.

El teu record és un manifest.

…tots aquests capvespres…

…que han passat i passaran tancats. Tots i cadascun d’aquests homes i aquestes dones.

XIX
Quan a la nit acluco el pensament
als ulls, travessen el meu cor
imatges esborrades de la teva cara
i del teu cos, i bruscament són somnis
que fugen com fuig l’aigua de la mà.

Eudald Puig