…cansament…

Del moment on mires la pantalla fixament,
perdre la consciència
el món de vista
a través d’ulls vidriosos
aquest moment que podria durar infinit
la música a les oïdes
no hi ha res més
que aquest rebregar de guitarra acústica
i aquesta imatge esborronada de vidre darrera la pluja.

…ser mare bis…

Hi ha una solitud en el ser mare que no es pot explicar de cap manera.
Un horitzó blanc i infinit.
Cap mà se t’adreça i la pols et menja els llavis.
És esfereïdor quan veus que l’única mà que s’atansa és la teva.
Que la mà que t’espera et mira amb els teus ulls.
Que ho esperen tot.
Quina por tenir por de fer miques aquesta esperança.

…ser mare…

Trobo a faltar els dies quan matinava només pel plaer de veure sortir el sol darrera el vidre de les finestres.
Tocar la fredor del vidre amb el nas i sentir l’olor de llenya de la llar de foc dels veïns.
Trobo a faltar entrar a casa i aturar-me un moment de silenci a contemplar la pols filtrada pels raigs de sol de tardor.
Trobo a faltar caminar pel carrer sense rumb, només pel plaer de caminar.
Trobo a faltar badar mentre miro el paisatge borrós i canto una cançó que vaig aprendre anys enrere.
A vegades, em trobo a faltar a mi mateixa abans de ser mare.

…tardor…

Plou.

MENTRE TU DORMS

A la Joana

En la plaça sotmesa per la pluja,
miro l’alta finestra il·luminada
que no vull perdre mai: no vull rendir-me
a la condemna de la vida.
Aquest ja no és ni un lloc de la ciutat,
ningú no seu als bancs: damunt la sorra
s’hi fan tolls que emmirallen
el rètol lluminós de l’hospital.
De tard en tard les portes automàtiques
de vidre il·luminades pel vestíbul
s’obren per a que passi
una fosca figura rutinària.
Unes crosses travessen el carrer,
invisibles s’acosten a un dels cotxes,
el nostre, que ens durà sota la pluja
cap al silenciós dolor futur.
La teva calidesa ha estat efímera.
Trista felicitat d’aquesta calma
mentre recordo quan tu i jo teníem
uns matins que ens guardaven les mirades.
Em feia tanta por deixar-te sola.
Per dèbil i petita que la llum
sigui en la fosca, aquest és el consol:
ja no hi haurà més desempar que el meu.

Joan Margarit. Joana.
Barcelona, tardor del 2000

…el deure i la bellesa…

L’altra dia vaig trobar uns versos en un board de Pinterest d’una poeta americana que no coneixia, l’ Ellen Sturgis Hooper. I, com passa sempre quan comences a navegar, vaig descobrir el Transcendental Club, que no coneixia.

Els versos eren els dos primers d’aquest poema:

I slept, and dreamed that life was Beauty;
I woke, and found that life was Duty.

Was thy dream then a shadowy lie?
Toil on, sad heart, courageously,
And thou shalt find thy dream to be
A noonday light and truth to thee.

The Dial (July 1840)
Ellen Sturgis Hooper