…el decensís…

…m’agrada aquest poema, tot i no tenir gaire a veure amb el desencís, potser per això mateix, de fet.
És difícil aprendre a gestionar aquest sentiment, perquè el que sí he aprés és que se n’ha d’aprendre. O assumir-lo, també.

que més talla

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Al trosset de vidre que més talla
hi escriuen poemes els poetes.

Ronny Someck, Trosset de vidre.

…pluja…

…tot el cap de setmana que plou i no sembla que avui hagi de ser diferent.

TEMPESTA

Tota la nit va ploure
com negre enyor d’un somni,
i la pluja a les teules
era com una música
ja escoltada a la infància.
Canaleres amb molsa
conduïen l’aiguat
a la canal del ràfec
que, amb veu fosca i profunda,
rajava a la cisterna.
Un rítmic degotall
feia el solo a les fosques.
Els dos us abraçàveu,
tan joves, quan un llamp
feia entrar la claror
fins al fons de la cambra.

Joan Margarit

…goytisolo..

…no és ni molt menys uns dels meus poetes preferits, però aquest sí que podria ser un dels meus poemes preferits. El posaria de color gris. Com dels anys 70.

Una historia de amor:

Se amaban. Era el tiempo
de las primeras lluvias de verano
y se amaban. Los días
fueron como una larga cinta blanca
que rodeara sus cuerpos enlazados.

Pasó un año tal vez
y luego tres o siete todavía
ellos se amaban muy directamente
buscándoles en la sombra de los parques
en los lechos furtivos.

No hablaban casi nunca. Ella decía
que la esperaban que tenía miedo
y él trabajaba en la oficina
y miraba el reloj esperando la hora
de volver a su lado nuevamente.

Eran distintos y se amaban. Él
estaba casado con una rubia idiota
y ella tenía cuatro hijos
y un marido metódico y alegre
que nunca la entendió.

Se amaban en silencio
como cumpliendo un gran deber.
Sus vidas eran diferentes pero
algo muy fuerte les unía algo
que quedaba cumplido en sus abrazos.

José Agustín Goytisolo
De Algo sucede (1968)

…tot açò que ja no pot ser…

…estic revisant documents que vaig escriure fa deu anys. I descobreixo que vaig guardar una còpia d’aquest poema d’en Vicent Andrés Estellés en un racó del disc dur. Menys mal que encara no he fet format C:

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t’acariciaria els muscles,
t’agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l’engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d’escriure’l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T’estimaria, t’adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m’emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t’estime! Em destrosses,
t’acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l’amor que jo sent per tu,
tan adorable! T’imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil•lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l’espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col•legia-la,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t’estrenyc, potser, la mà,
t’evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d’un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l’obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t’he conegut,
jo no volia conèixer-te…
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d’amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d’algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l’aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d’amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d’amor per tu.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)