Mai cap home m’ha fet plorar tant com el meu fill.
I mai cap altre me’n farà plorar més.
El meu fill petit.
Els dels ulls blaus i grocs,
el de la pell transparent i el riure que sembla fàcil.
A voltes, és tan profunda la ferida.
El vertigen em porta despenjar-me per les seves parets.
A voltes, caic.
I esgarrapo les pedres sense gairebé ungles.
I pujo. Pujo. I pujo.
Obrint la mà ferida, una altra mà em fa una estrebada.
La meva filla. Ella. Sempre ella.
Em treu de l’escletxa i m’obre pas de nou
als ulls, ara grocs, ara blaus,
a la pell blanca, al riure fàcil de girs secrets.
El meu fill petit. L’amor i el sofriment.