…mai cap home…

8/11/2019

Mai cap home m’ha fet plorar tant com el meu fill.
I mai cap altre me’n farà plorar més.
El meu fill petit.
Els dels ulls blaus i grocs,
el de la pell transparent i el riure que sembla fàcil.

A voltes, és tan profunda la ferida.
El vertigen em porta despenjar-me per les seves parets.
A voltes, caic.

I esgarrapo les pedres sense gairebé ungles.

I pujo. Pujo. I pujo.
Obrint la mà ferida, una altra mà em fa una estrebada.
La meva filla. Ella. Sempre ella.

Em treu de l’escletxa i m’obre pas de nou
als ulls, ara grocs, ara blaus,
a la pell blanca, al riure fàcil de girs secrets.

El meu fill petit. L’amor i el sofriment.

…els marges…

8/11/2019

Dedicat a la Sandra F. i la Sandra M.

Mama, no sé explicar-te què em passa?
Té cinc anys. El meu fill.
No li arriben per trobar les paraules.
Justeja quan li manca el mot per dir foc.
El foc que em crema, el crit que m’ofega, l’orgull fet plor.

Té cinc anys. Autocontrol.
Això em diuen.
Soc la seva mare, una fracassada.
Una dona angoixada pel concepte de normalitat,
Que tot ho amara.
Tot, excepte els marges.

On les pedres farragoses ensangonen els meus dits,
I els de les mares fracassades que caminen a voltes amb mi.
Els rocs sobre els que seiem, assedegades, quan la normalitat ens tenalla.

Normal.

Mama, no sé com explicar-te això que em passa.
El meu fill de cinc anys.

…desig…

25/7/2019

Obres els ulls.
La brisa m’acarona el pubis.

Entreveig el gris entre les finestres.
I la brisa, a l’entrecuix.

La flaire de tu m’obre.
La marinada d’aquesta hora
Indecent a cau d’orella
Em parla dels teus dits,
Els teus llavis,
Del sexe de la nit,
Del sexe del matí.

Sense tu, la brisa als pits.
Als dits.
Tanco els ulls i la marinada,
Sense tu, em cala.

…ella…

17/4/2019

Quan baixo les escales de la muntanya, de vegades, la recordo.
Els meus 25 anys en aquella trucada.
Aquella notícia dita en veu baixa
– Ja no hi és. Ha marxat. –

Imagino els girasols que li vaig enviar.
Saturant de groc la teva veu en aquella trucada.
– Com l’estimava i que poc ho devia saber ella –

Ella, la teva mare.
Se m’encongeix el cor.
Se’m trencà el cor.
El cor desfet.
Les llàgrimes m’esborronen els esglaons.
Tants anys després. Encara ara.
Recordo com l’estimava.
Com l’estimaria ara.
Ella, la teva mare.

…els mesos que vindran…

16/4/2019

Vaig escriure aquest poema el 2 de novembre de 2018.

Una sotregada.
Si mires per la finestra,
Al carrer la gent camina,
Al carrer els aparadors plens
Les botigues de gom a gom.

Tot cau.
Els llibres.
La fe.
L’esperança.
El sutge i la fel,
Omnipresents.
El gris al cel,
Omniscient.

Finestres farcides de persones fent vida.

I la vida, terra endins
Acluca l’ull a l’horitzó.

I no passa res.
Jo aquí assegut, soc present.
Ells allà asseguts, no són futur.